Sánchez, Collboni i Illa han descobert que, estant molt lluny de la majoria absoluta, poden manar tant com quan els seus predecessors del PSOE i el PSC –al govern espanyol i a l’Ajuntament, no a la Generalitat– aconseguien grans victòries electorals. Fins a l’extrem que a Barcelona, a banda i banda de la plaça Sant Jaume, ni tan sols els cal el govern de coalició que sí que necessiten a Madrid. A Catalunya, n’han tingut prou d’aconseguir la investidura o la presa de possessió i, després, aplicar amb mestria la geometria variable. Una oposició més feble que ells els ho permet.
Fa més d’un any que Jaume Collboni governa així la capital, sense cap símptoma de nerviosisme. I Illa pensa fer el mateix amb el país sencer. Ja n’havia donat senyals i ha quedat clar en el debat de política general. Sense manies, el president de la Generalitat ha llançat lloances i reconeixements a ERC i al govern de Pere Aragonès i s’ha assegurat que als Comuns els sonava bé la seva música. Al capdavall, la generositat retòrica és gratis i reforça la idea que és ell qui mana. I el portaveu socialista Ferran Pedret ha rematat la jugada posant l’accent en el missatge que el PSC –malgrat que busca un tripartit de facto– està disposat a ampliar el perímetre amb altres socis ocasionals per a grans consensos de país. En aquesta nebulosa hi ha, per exemple, l’ampliació de l’aeroport, un terreny al qual volen arrossegar Junts.
Si Illa es pot permetre anar ampliant la seva zona de confort cada dia més és per la mateixa raó per la qual hi ha arribat: per falta del contrincant sòlid que podria ser l’independentisme. La manca d’unitat estratègica del sobiranisme va en augment des del 2017. No troba el topall i ja ha provocat la caiguda electoral dels partits que hi estan implicats i la pèrdua de la majoria al Parlament. I continua: s’ha vist també en el debat d’aquests dos dies. La rivalitat per un espai que es va reduint és ferotge, i ara s’ha reproduït l’esquema en la guerra interna descarnada d’ERC. Els socialistes manen perquè els ho deixen fer: encara que no tinguin majoria, són una minoria robusta que s’alimenta del caos de l’independentisme. I tot indica que trigaran a passar fam.
