Així comença l’entrevista que li he fet aquesta setmana a Carles Rebassa:
Durant aquestes setmanes li han donat més l’enhorabona pel premi o pel discurs?
En general, per les dues coses.
I cap representant institucional de Catalunya ni de les Balears l’ha felicitat?
No.
Ni pel premi ni pel discurs?
No. Per cap de les dues coses.
Són tres preguntes que li vaig fer després que ell mateix publiqués un tuit explicant que més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, l’havia felicitat. “Com és?”, es preguntava. La no felicitació és senyal que Rebassa va apuntar bé i va fer diana amb el seu discurs a la Nit de les Lletres Catalanes. Un discurs per prendre partit, però des de la seva consciència. El seu jo. Eren unes paraules preparades, anotades en un paper, que donaven poc espai a la improvisació del moment. Rebassa va construir un discurs ben estructurat. Amb les idees molt clares, i les paraules justes, però directes, molt directes. Lluny dels eufemismes que fan servir aquells que li han negat la felicitació.
Lluny d’aprofitar el minut de glòria per vendre el seu Prometeu de mil maneres, el poeta va decidir aprofitar aquell altaveu cultural per mostrar la seva consciència. En defensa de la llengua i dels Països Catalans. En l’entrevista va admetre que una de les coses que més el va sorprendre va ser que un discurs “amb un perfil tan baix” com el que diu que va fer hagi tingut una repercussió. “Com si hi hagués dit una cosa que tothom tenia ganes de sentir”, va afegir, remarcant que l’únic que va voler dir va ser que “si nosaltres hem de continuar sent aquí, s’ha de fer alguna cosa”.
Potser aquí es troba el quid de la qüestió. La gent va aplaudir un discurs que anava de cara, però era elegant fent servir totes les paraules i definicions que un pot trobar al diccionari. Contundent, també, però elegant i esportiu evitant donar noms. “No es tracta d’anar a persones concretes, sinó a la tendència amb què es governa avui dia”, remarcava en l’entrevista. L’esportivitat que va tenir el poeta, no la van tenir tots els que s’han donat per al·ludits i li han negat la felicitació. Són com aquell equip-estat que prefereix marxar del camp per no haver de donar l’enhorabona al seu màxim rival. Qui té la cua de palla aviat s’encén.
