Madridland

Fa setmanes que ens estan venent una pel·lícula: volen fer-nos creure que les eleccions de Madrid són les «nostres eleccions». Els «madridòlegs» de torn donen la tabarra contínuament per exposar-nos totes les claus del que està en joc en aquest «reality», és a dir, ni més ni menys que el futur de la humanitat. Si goses dir que ni t’importa, que ni et va ni et ve, et miren com a un pobre ignorant provincià: com pots romandre indiferent a tot el que s’està cuinant als temples del gran poder, el poder de veritat, sense agenollar-te davant de tanta grandesa?

Però no és indiferència ni ingenuïtat. Segur que al Madrid neoimperial s’estan cuinant, ho tenim claríssim, els propers míssils judicials, econòmics o el que sigui, que ens cauran al damunt. Igual que un dia arribarà, ja ho sabem, l’hora dels míssis de veritat, perquè ja ens hem adonat que ells no tenen gaires manies… És una altra cosa. Ni són ni poden ser les «nostres eleccions» perquè ja han decidit que no som Espanya. Que Espanya només són ells, i «Madrid es España y España es Madrid» i «Santiago y cierra España» i «Arriba España» i tot això que sempre els surt de dintre.

I volen que ens interessem pels matisos mínims que separen Ayuso d’Abascal? Per les escasses diferències entre Casado i Sánchez? Pel trist paper d’Iglesias o Errejón i companyia? Per la decadència d’Arrimadas? Pels tripijocs de la justícia, del poder econòmic, dels mitjans, dels villarejos, dels paramilitars? Per la pornogràfica pel·lícula que s’han muntat sobre els perills del feixisme o la ultradreta? Pels sobres amb bales? Per l’escandalosa monarquia?

Si hi hagués alguna possibilitat de canvi, podria tenir un cert interès. Però la música serà en qualsevol cas la mateixa, guanyi qui guanyi, encara que canviïn els intèrprets. El guió està escrit i qui es desvia massa del guió és expulsat automàticament del gran joc. Poca broma: Sánchez, per exemple, no ignora quins són els límits i no es mourà ni un mil·límetre.

Perdonin que no m’interessin els detalls ni els actors i actrius d’aquesta enganyosa «zarzuela», però és que ja sabem com acaba la pel·lícula «Madridland» i la veritat és que preferim escriure un final diferent… 

«Madridland» va de «más de lo mismo». Més repressió. Més polítiques i estratègies contra Catalunya. Més espanyolització. Més extracció de recursos i empobriment. Aquesta pel·lícula ja ens la sabem, és indiferent si la protagonitzen Ayuso, Aguirre, Rajoy o Sánchez. I si ens endinyen una segona part, unes eleccions generals anticipades, anirà exactament del mateix. Sempre la mateixa pel·lícula, fins que ens rendim, mira que n’arribem a ser de tossuts i de provincians… Mira que en som, de rucs i desagraïts: ens ofereixen generosament ser madrilenys de tercera i els engeguem a fer punyetes.

El problema d’alguns espectadors catalans de la pel·lícula és que sempre han volgut fer una Espanya a la seva mida, en la qual Catalunya hi tindria reservat un lloc d’honor, còmode i ple de prosperitat i bons negocis i autopistes i amb una Barcelona que li faria ombra a Madrid…  Una Espanya utòpica, respectuosa amb el català (un moment, que se m’escapa el riure), capaç d’entendre i integrar Catalunya sense sotmetre-la (perdó, no puc parar de riure)… Un somni tan bonic com impossible, com s’està demostrant des de fa segles.

Els guionistes de «Madridland» passen fins i tot d’aquests espectadors catalans tan dòcils i submisos, perquè creuen que ja no necessiten aliats. Qui digui que no tenen en marxa una reforma territorial, s’equivoca o ens enganya. Clar que tenen una reforma territorial i l’estan executant: és un model territorial totalment anticatalà. S’empassen els bascos, per ara, però ja els arribarà el seu moment, quan hagin assolit el seu gran somni: la derrota total de Catalunya. La pel·lícula va d’això. Va d’una casta-nació agressiva, imperialista, extractiva, violenta, que cada vegada dissimula menys que està convençuda de què a la península ibèrica només hi ha lloc per a una nació. I que es preparin els portuguesos, gibraltarenys i andorrans, perquè, als ulls d’aquesta casta, són anomalies que un dia o un altre caldrà resoldre com Déu mana. 

Tota aquesta pel·lícula, la d’un país sencer, «Madridland», sotmès a la seva capital, tan esplendorosa que aviat les fonts rajaran cervesa, continuarà exactament igual el 5 de maig, quan reparteixin els Oscar del Hollywood madrileny. És el vell guió que tenia al cap el famós guionista espanyol Jaime de Andrade, el de «Raza».