El judici contra els quatre agents del Cos Nacional de Policia acusats de buidar un ull a Roger Español durant el Primer d’Octubre permet copsar la poca fiabilitat de les institucions amb els catalans. De fet, sembla un judici contra Español. Malgrat les sensacions de déjà-vu de la vista oral en record del judici del Procés, pels testimonis dels policies descrivint una Catalunya dantesca aixecada en flames i deshumanitzant els catalans amb el concepte “massa”, hi ha diferències clamoroses.
D’entrada que el tribunal que presidia Manuel Marchena discernia entre rebel·lió i sedició. Ras i curt, decidir sobre si hi havia hagut violència, que seria el primer cas, o un alçament tumultuari amb prou força per impedir el compliment d’una ordre judicial. Va optar per la sedició. Una altra, és qui seu al banc dels acusats i qui acusa. Són policies de les unitats antiavalots. No un independentista. I acusen entitats com Irídia, Òmnium Cultural i l’ANC. No ho fa el ministeri fiscal.
Déu n’hi do el paper de la fiscalia en aquest cas. Una institució que no compleix amb cap dels tres elements que configuren la seva missió. Ni promou l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, ni dels drets dels ciutadans i ni de l’interès públic tutelat per la llei. Es veu que no n’hi havia prou amb els tres advocats de l’Estat i un de particular que defensen els uniformats que s’hi ha hagut d’afegir la fiscal.
El seu paper és força galdós. De fet, menys honest que els terribles fiscals de la sala del judici del Procés. El ministeri públic intentant justificar, pregunta rere pregunta que buidar un ull a un català per part de la policia amb una bala de goma és proporcional a insultar els agents, llençar un encenedor o una pedra. El concepte de proporcionalitat pels fiscals destinats a Catalunya no és només una perversió, o una vergonya, és d’una enorme manca de professionalitat, d’un coneixement jurídic corromput pel seu pensament ideològic i una prevaricació de les seves funcions com una institució constitucional.
I més, en un país on el seu Parlament va prohibir l’ús de les bales de goma a qui té la responsabilitat de l’ordre públic, els Mossos d’Esquadra. Una prohibició que agradi o no, cal extrapolar als altres cossos i forces de seguretat de l’Estat perquè sempre actuen subsidiàriament de la policia integral de Catalunya. Especialment, el Primer d’Octubre que l’acord de la Junta de Seguretat era centrar en els Mossos el dispositiu. I, si no, que li preguntin al flamant director general de la Policia, Ferran López, de com se les va tenir amb Diego Pérez de los Cobos a la delegació del govern espanyol.
Igual que va passar durant les protestes postsentència. Quan un servidor va comprovar com la Brigada Mòbil demanava i ordenava a les UIP disparar bales de goma, perquè els Mossos no en tenien al seu arsenal. En cap de les dues ocasions s’havia aplicat el 155, que tampoc aniria més enllà de ser una excusa força feble, perquè intervenir la Generalitat no vol dir derogar la seva legislació. Per cert, el grau de resposta que implica disparar requereix l’autorització de l’autoritat governativa i punt, no d’un comandament policial per molts galons que porti.
Utilitzar les bales de goma és un frau de llei en tota regla que cap de les institucions catalanes ha posat en dubte davant dels tribunals. Encara que sigui lluitar contra un mur. Tota aquesta infanteria de lletrats de la Generalitat que s’han dedicat a empaitar independentistes als jutjats, en canvi, s’han arronsat vergonyosament per aclarir si la policia espanyola podia disparar pilotes de goma. O, els Mossos, tan gelosos de la seva autoritat contra joves amb estelada, van veure com els seus companys d’uniforme feien coses que sabien que tenien expressament prohibides. I això pertoca a institucions que aleshores estaven governades per formacions independentistes com Junts o ERC.
Afegir a la crítica, que el president del Tribunal ha practicat el que s’anomena chilling effect, l’efecte descoratjador a les defenses. Més enllà dels habituals problemes ridículs que té el català a les estrades catalanes. Per cert, devem ser l’única democràcia europea que qui ens castiga o ens absolt no entenc ni enraona la nostra llengua, malgrat que la presidenta del TSJC, Mercè Caso, dissimuli citant constantment Joan Sales.
En tot cas, el magistrat José Carlos Iglesias s’esforça a retallar les ales a les acusacions i marcant de prop les preguntes, cosa que no practica amb les defenses o la fiscalia. Cal protegir els policies com es va demostrar amb una aplicació exprés de l’amnistia als altres 46 investigats. Seria una veritable sorpresa que els policies fossin condemnats. Però no em sorprendria una sentència absolutòria on s’acusés Español d’haver posat l’ull.
