Agradi o no, la nostra història és una història d’esperança malversada. De fet, el meu oncle en deia que els catalans potser sabien fer primaveres, però no en tenien ni idea de fer estius. La nostra història és plena d’ocasions perdudes, d’una obstinada derrota i d’un persistent mil·lenarisme absurd que no ha aportat res més que disgustos. Som en un lloc on ens reconeixem perquè ens diem bon dia, visitem els cementiris i perquè tenim l’estrany costum que cada cop que alcem un nom al santoral en baixem un altre. Al capdavall, no podem oblidar que a Catalunya, ni enlloc dels Països Catalans, tenim un monument al soldat desconegut, perquè ens coneixem tots.
Després de tot plegat i de gairebé embolicar la troca amb un referèndum independentista, set anys després defensem que ens deixin dir “gelat de maduixa” i cantar El meu avi. Això de l’espanyolisme, amb l’ajuda dels expats llatinoamericans, de fer passar garsa per perdiu amb la nostra llengua és de tesi doctoral. La sort és que n’hi ha que han decidit plantar-se, aixecar alguna cosa més que el dit i començar a nomenar les coses pel seu nom.
Sortosament, sempre hi ha hagut gent disposada a aixecar alguna cosa més que el dit, al marge del corrent general, del poder de l’administració o de les doctrines socials imposades per les elits. Un exemple d’aquesta idiosincràsia va ser el naixement de la Universitat Catalana d’Estiu, que fa 57 anys se celebra a Prada (Conflent) i des de fa uns anys, en versió de butxaca, a Manresa.
Enguany, aquesta trobada acadèmica, política, social i cultural ha tancat les portes amb la temença que l’any vinent ja no pugui tornar a obrir-les. Un espai de trobada històric dels Països Catalans que, cal admetre-ho, ha tingut èpoques millors. Una gestió potser massa conservadora, la tensió política que intoxica l’espai sobiranista i algunes derivades polítiques massa sectàries poden haver rosegat la institució, però no l’han corcada, ni de bon tros. Només cal veure el nivell i la varietat dels cursos que s’imparteixen, malgrat una relació amb l’IEC que es podria qualificar de tèrbola.
L’UCE té moltíssim espai, però la seva dependència dels diners públics la pot convertir en una joguina trencada i en una oportunitat del projecte pacificador del PSC de clausurar un dels pocs fòrums on es defensa desacomplexadament la nació sencera, els Països Catalans, i de la llengua com un element vertebrador d’una identitat catalana que vol pertànyer, romandre i viure al món.
Els catalans no anem pas sobrats d’institucions d’aquesta mena, més aviat anem curts d’armilla. Seria absurd deixar morir d’inanició l’UCE, perquè després tot seran plors. I evidentment sense esperar la transfusió directa de diners públics que sempre acaba enterbolint els projectes, a no sé què, com si fóssim un país normal, fossin totes les institucions del país que hi participessin.
En tot cas, només els catalans, els valencians, els nord-catalans, els illencs, els ponentins de la Franja i els algueresos els que poden garantir el futur de les institucions que ens donen identitat. Com sempre ha passat. No malversem més esperances i encara menys, esperances que han reeixit durant 57 anys. De fet, Josep Maria Llompart, poeta mallorquí que enguany ha homenatjat l’UCE, ja ho escrivia a l’extraordinari poema Memòria d’un viatge: “He vist uns homes/ de sang agadigada/ ossos humiliats d’enllà dels segles; uns homes amb els ulls com ganivetes/ per fitar el cel amarg. Aquests homes no diuen mai: la nostra terra, perquè ells són la nostra terra”.
