El preu de l’habitatge o el dels lloguers s’ha convertit en una obsessió general comprensible. Els preus per aquesta part del món arriben a ser proporcionalment tan alts com al primer món de debò. Una obsessió alimentada per les polítiques de les administracions -fins ara quasi estrictament les municipals-, que no saben més que omplir-se la boca amb pedaços estesos al sol o que miren de regular-ho tot sense encertar-ne ni una. Repetim-ho: no n’encerten ni una. Cada problema que miren d’encarar amb una nova regulació en genera un altre de retop. O dos.
Potser la política no és una activitat massa seriosa per a no deixar-la en mans dels polítics -en això no hi ha alternatives-, però l’habitatge acabarà sent-ho. Els dirigents polítics més pretesament, ostentosament, progressistes, proclamen que hem de copiar la política de les administracions del nord, governades per gent culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Si tant volen imitar, per què no ho fan amb una mica d’encert?
De totes les polítiques que es poden fer en aquest àmbit amb un mínim de trellat i d’efectivitat l’única que podria resultar seriosa de veres seria impulsar un creixement del parc públic de lloguer social en percentatges semblants als dels països nòrdics. Però per aconseguir-lo caldria ser exactament això: un país nòrdic. Allà hi ha unes altres prioritats pressupostàries. És curiós. Per partides -tant a Catalunya com a Espanya- ens situem a la cua dels percentatges civilitzatoris en prestacions i atencions socials. Però també en les altres. A Espanya -i a Catalunya- els números públics no quadren mai. Un acord amb promotors immobiliaris que permetera equipar aquest parc de lloguer públic amb una oferta efectiva tindria tots els sentits. Però no. Per falta de voluntat i de pressuposts reals o per excés d’escrúpols que impedeixen aquests pactes amb el dimoni privat.
Aquesta setmana el Congrés ha aprovat la nova llei de l’habitatge proposada pel govern de Pedro Sánchez, un text que recorda en molts punts el que va aprovar prèviament el Parlament de Catalunya i que el Tribunal Constitucional va abolir per just dret de mando en plaza.
La nova llei de l’habitatge en democràcia -la primera; és a dir, la primera cullerada, una mosca- mira de contenir una vegada més, i que no siga per insistència, el preu dels lloguers. Limitar-lo a la baixa és una mesura que pot agradar a una gran part de la societat -la majoritària-, aquella que fa de llogatera i no de llogadora. Per tant, l’interès estrictament electoral queda més que justificat. El problema és que la història recent i passada demostra que aquests intents -per exemple, el de la llei catalana anterior- no acaben de funcionar. O pitjor encara, que se’n deriven unes conseqüències que encara ho compliquen tot més, i que no es tenen en compte quan es tracta de posar-hi pedaços amb audàcia inconscient. Unes conseqüències que no perjudiquen només els propietaris, sinó a tothom.
Les lleis de lloguer franquistes beneficiaven, sobretot, els lloguers antics. Franco devia ser molt d’esquerres, si les dretes, com ara diu l’esquerra, estan per la desregulació del mercat. Va arribar un moment que per a un propietari aguantar un llogater suposava només un maldecap. Magres ingressos i molts problemes. Per fer-los fora, als llogaters, els propietaris se’n van empescar de tots els mals colors. Des de negar-los qualsevol possibilitat de reforma del pis -amb la qual cosa immobles i barris es van deteriorar ràpidament- fins a cremar els edificis per acabar de convèncer, amb el foc i el fum, els darrers que encara no havien mort per l’edat. Una política pretesament proteccionista que va assegurar una despesa fixa i baixa per als llogaters, però que alhora els va malmetre la qualitat de l’habitatge fins a límits sovint insuportables. A més, se’n van derivar altres conseqüències generals, com ara la degradació absoluta dels barris antics i la fugida en massa de la població jove, que no volia ni complicar-se la vida buscant-se excuses per allargar els lloguers antics ni viure enmig de la insalubritat.
El lloguer i la propietat componen trencaclosques complexos. Alterar-los tibant-los d’un costat sovint comporta efectes inesperats i desbocats. La nova llei de l’habitatge espanyola recorre aquest camí amb alegria. Ha fixat l’actualització del preu dels lloguers aquest 2023 en el 2 per cent. I en el 3 per a l’any vinent. A partir del 2025 quedaran determinats per un “índex estable de preus” encara indeterminat, però en cap cas permetrà pujades per sobre de l’Índex del Preu al Consum. A més, les despeses i els honoraris de les immobiliàries, que fins ara corrien a càrrec del llogater, ara seran a compte del propietari. Totes aquestes limitacions, juntament amb la destrossa que suposa haver d’aguantar un llogater morós -sovint són professionals que es declaren insolvents després de falsificar la nòmina que els obre el pany de pis- durant mesos i mesos, desmotiven i dissuadeixen. És possible, doncs, molt possible, que una part dels petits propietaris que mantenen un pis de lloguer per arrodonir ingressos a final de mes i que sovint encara no han acabat de pagar-ne la hipoteca es decanten per la venda.
Tot això vol dir que el mercat de pisos de lloguer es reduirà. Al preu que van avui les hipoteques -l’Euríbor no depèn de la regulació de l’Estat-, els efectes que aquest moviment imprevist per falta de cervell tindrà en el mercat és una aspra incògnita.
La nova llei de l’habitatge espanyola preveu també la construcció d’habitatges protegits i d’una part més reduïda amb lloguer social. Aquesta és l’única alternativa que podria pal·liar el problema, però fixar quotes tan amples -del 30 per cent- també pot tenir efectes inconeguts en el sector immobiliari. Ras i curt; legislar per no callar. La sospita és que tot pot empitjorar molt més. No n’encerten ni una.