Si en el present, el passat o el futur, en un acte públic i oficial del govern de Catalunya un alt càrrec nomenat per aquest govern i que hi participa en l’exercici de les seves funcions, es refereix en algun moment al senyor Companys, el senyor Tarradellas, el senyor Montilla o el senyor Aragonès –i ho fa a més amb un to displicent-, tothom s’adonarà que està fent un ús impropi del llenguatge. El primer a adonar-se’n hauria de ser el mateix que ho diu. Perquè tothom sap que en el llenguatge institucional català el tractament de president és vitalici i que, per tant, es fa servir per als qui ho són i per als qui ho han estat, encara que en aquest moment no ocupin aquest càrrec. Per tant, si no vol fer servir expressament un llenguatge impropi, aquest alt càrrec ha de parlar del president Companys, del president Tarradellas, del president Montilla o del president Aragonès, per mantenir els mateixos exemples. I de fet ens hi referim així, sense que siguin òbviament el president actual. Tant se val de quin partit eren, de quin partit és qui en parla i de si ens agrada o no la seva actuació com a presidents. El tractament és de president, en qualsevol cas. Certament, això no obliga els ciutadans a fer-lo servir en la vida quotidiana i tampoc obliga a mantenir-lo en una tertúlia de bar. Evidentment, els qui no creuen en la institució, els adversaris de la institució, eviten sistemàticament el tractament vitalici. Però en un acte de la Generalitat, parlant un alt càrrec de la institució, referir-se a un president anterior obviant cada vegada aquest tractament és sense cap mena de dubte un ús impropi del llenguatge.
Doncs això va passar exactament aquest divendres en la roda de premsa de la cúpula dels Mossos d’Esquadra i del Departament d’Interior (en funcions) sobre l’operatiu fallit per a la captura del president Puigdemont, que a més d’haver estat president de la Generalitat és diputat electe i el líder del principal patit de l’oposició. En aquesta compareixença pública i oficial –de fet, la primera que es feia des del govern després de la investidura del president Illa, però abans de la seva presa de possessió- es va obviar sistemàticament el tractament de president Puigdemont i es va fer servir de manera sistemàtica la fórmula impròpia “el senyor Puigdemont”. No pas una sola vegada. Sistemàticament.
Algú pot pensar que això és un detall sense importància, un lapsus, una qüestió menor. Personalment, no m’ho sembla. El llenguatge i el protocol són els termòmetres del sentit i de la lleialtat institucional per sobre dels partidismes. Si creus en la institució, no pots fer servir el tractament que els correspon només per als presidents que t’agraden i negar-lo als que no t’agraden. No hi ha cap raó objectiva per negar al president Puigdemont el tractament que li correspon, com tampoc no hi és per negar-li al president Illa, al president Macià o al president Pujol. No hi ha cap norma ni cap llei ni cap sentència que permeti fer-ho. I un alt càrrec no té dret a la subjectivitat, en això. L’ús d’un llenguatge impropi és el símptoma d’un problema molt més de fons, d’un problema greu.
A la compareixença de divendres d’Interior i de la cúpula dels Mossos es van produir altres expressions inquietants, però a parer meu totes remeten finalment a aquesta: a negar-li a un president de la Generalitat el tractament que li correspon, amb tot el que això significa i evidencia. Cap hipòtesi o cap excusa serveix per justificar-ho. Ni el fet que una enrabiada pugui fer perdre el sentit comú i el sentit institucional. Ser policia judicial no exigeix en cap cas compartir la visió del món i el llenguatge dels jutges revoltats contra la llei d’amnistia aprovada pel Parlament espanyol. Complir de manera proporcionada i eficaç un mandat judicial no exigeix tractar una persona com si fos un delinqüent, fins i tot abans de ser jutjat. Témer que l’Estat i el nacionalisme espanyol no consideri els Mossos prou fiables des del (seu) punt de vista nacional i que els consideri sospitosos de passivitat no pot dur a la sobreactuació i l’excés de zel ni en els fets ni en les paraules. Digues quin llenguatge fas servir, digues quin vocabulari acceptes com a propi, i et diré amb quin bàndol t’identifiques. Fer sevir un llenguatge inapropiat és una equivocació important i significativa. I més si tens la sensació que es fa expressament, a plena consciència. Equivocar-se en el llenguatge institucional és equivocar-se en el concepte essencial de la institució que es té o es vol tenir. És no entendre, la institució, què és i per què existeix. O no voler-la entendre.
