En plena ressaca del cas Vasallo, del qual ja s’ha dit tot el que es podia dir i més –estupenda polèmica per a una escriptora a dos mesos de Sant Jordi–, ensopego amb un vídeo publicat uns dies abans al compte d’IG de la plataforma Mantinc el Català. Una dona jove que es presenta com a veneçolana “orgullosa” i que fa anys que viu a Catalunya dedica 9 minuts d’hipèrbole grandiloqüent a explicar que dues clientes –entre els centenars de persones que va abordar en tres dies de feina en un supermercat intentant col·locar targetes de fidelització– li van retreure que no parlés català. Res de l’altre món: un simple “no m’interessa i menys si no m’ho dius en català”. Una manera de fugir d’una de les moltes ofertes comercials invasives que ens atropellen cada dia –per telèfon, al carrer, als supermercats– amb un afegitó de defensa improvisada de la llengua del país. A això, l'”orgullosa” veneçolana replica indignada que “ningú” la pot obligar a parlar una llengua determinada. I ho diu en castellà, no pas en cap de les llengües que han desaparegut o han quedat marginades a Sud-amèrica de resultes de la colonització espanyola.
La protagonista del curiós vídeo es lamenta de com és de difícil fer feina “comunicacional” a Catalunya. Es refereix a treballar de cara al públic en establiments comercials o altres empreses de serveis. I no li sembla que la llengua dels clients tingui gens d’importància. El que importa són “valors” com el que ella considera “educació”, que significa que no si li pot fer cap observació sobre llengua. Si conegués les lleis de consum i de política lingüística encara s’ofendria més.
A Sud-amèrica, els estats que es van crear quan es van independitzar del Regne d’Espanya van optar majoritàriament per convertir la llengua colonitzadora en oficial i obligatòria a les seves escoles. A Catalunya, una llengua resistent ha aconseguit arrencar algunes normes per a la supervivència a una estructura política hostil com és l’estat espanyol. La força que encara té el català no té res a veure amb el poder d’un estat i de l’imperialisme cultural que ha quedat del que va ser un imperi polític. Així tot, que hi hagi lleis que el protegeixen mínimament sorprèn i molesta aquells que consideren que no hauria de tenir cap presència pública. Obvien que aquestes normes hi són perquè els parlants han fet l’esforç de reclamar-les, amb una exigència política que potser no és suficient però sí imprescindible.
