La llengua catalana perd pistonada pel simple fet que els seus parlants deixen d’utilitzar-la. Per què? Perquè l’esclau generalment mai no vol problemes amb l’amo. Aquesta mentalitat servil és l’habitual en la majoria de catalanoparlants quan es tracta de la seva pròpia llengua. Claudiquen a la primera donat que no volen generar situacions de tensió. Llavors diuen que canvien a la llengua castellana davant un simple “¿cómo?” per “educació” o perquè les llengües “serveixen per comunicar-se”. Tot plegat excuses per tal d’evitar mantenir-se ferm en el seu idioma dins del seu propi país. Una cosa que sempre fan les mentalitats lliures que integren els pobles independents.
El problema rau en el fet que, com que el català no se sent amo a casa seva, veu el seu idioma com una cosa prescindible. No vol problemes per aquesta raó i, sense ser obligat per ningú, parla tot sovint la llengua del poder (la castellana) quan surt fora del seu entorn lingüístic immediat. Fa del seu idioma una llengua d’anar per casa i no la pot imaginar utilitzada per dictar ordres per ficar a la presó als enemics del futur estat català, per posar un simple exemple.
No veure el català com una llengua de poder hi col·laboren també de forma determinant els nostres dirigents polítics. La seva mania per traduir al castellà les seves pròpies declaracions públiques en roda de premsa, genera la sensació que res no és important políticament per Catalunya si no ho entén un senyor de Valladolid. En realitat, tot es redueix al fet que l’amo ha d’entendre allò que diu l’esclau.
Per als catalanoparlants habituals (aquell 80% que canvia de llengua davant un castellanoparlant) és inimaginable mantenir un capteniment dur (i si cal antipàtic) per mantenir la seva parla. La prova més evident la tenim en la manifestació del 18 de desembre vinent en defensa de l’actual model d’immersió lingüística. Els seus promotors s’han afanyat a dir que ha de ser “lúdica” i “festiva”. Es veu que un català no pot estar emprenyat i no celebrar cap festa quan veu com Espanya vol fer desaparèixer el seu idioma. Tot ha de ser alegre! Fins i tot, si et volen exterminar lingüísticament i culturalment. No em sorprèn que cada dia ens prenguin menys seriosament aquells que ens podrien ajudar.
Al capdavall, sempre és la por allò que condiciona les nostres accions. La por que no ens vegin prou amables, la por que diguin que som massa radicals en defensa de la llengua i, per tant, uns supremacistes o la por a enfrontar-nos obertament als colonitzadors que tenim a casa i que voldrien que el nostre idioma simplement desaparegués. La por, com deia Carles M. Espinalt, no necessàriament et fa traïdor, però té la capacitat d’idiotitzar.
Fins que no assumim que som un poble presoner dels temors que ens han generat al llarg de la història, no farem res. Fins que no entenguem que la nostra parla és motiu d’odi en la gran majoria de la població espanyola, ens faran ballar per on voldran i acabarem tots parlant “la llengua del imperio”. El nostre no és cap conflicte polític, és un conflicte nacional entre dues nacions. Una que vol fer desaparèixer a l’altra, i sap que la millor manera de fer-ho és acabar amb el seu idioma.
