Em fa l’efecte que si preguntéssim sobre el llegat que va deixar a Espanya i a Catalunya, sobretot en la seva segona legislatura en la qual va governar Espanya amb majoria absoluta, els balanços serien enormement negatius. Però segurament trobaríem veus dintre de la dreta espanyola que reivindicarien aquest llegat i el considerarien, si no exemplar, francament meritori. I és una paradoxa, perquè precisament aquesta segona legislatura d’Aznar ha deixat un llegat particularment destructiu per a la dreta espanyola, posant els fonaments dels mals que avui l’afecten. Aznar va dinamitar els ponts que la dreta espanyola podia tenir amb qualsevol altra força política, deixant-la radicalitzada, arrogant, aïllada, en mans de l’extrema dreta, desprestigiada i residual a Catalunya, i, per tant, amb molt poques opcions d’arribar al govern d’Espanya: com que no pot pactar amb ningú més que amb la ultradreta, només pot arribar a governar si té amb ella majoria absoluta. No en té prou amb una majoria relativa que ningú altre no li completarà. I la majoria absoluta li serà complicat tenir-la al costat de Vox, perquè genera adhesions, però també vivíssims anticossos, que mobilitzen els adversaris, per desencantats que estiguin amb els seus.
El llegat de José María Anar, funest per a tothom, resulta especialment nefast per a la dreta espanyola. Però per aquesta via resulta també nefast per a tota l’Espanya que ell deia estimar tant, per al conjunt dels ciutadans de l’estat i per a la democràcia. Perquè quan la dreta sociològica veu amb impotència que no arriba al govern espanyol ni sent la força més votada, tot i casar-se alegrement amb una extrema dreta desemmascarada amb qui no es casaria cap demòcrata conservador europeu, aquesta impotència es tradueix en ràbia i en malenconia. Si no pot guanyar eleccions perquè no pot formar majories, el cos li demana deslegitimar les eleccions, deslegitimar les institucions i buscar per altres vies el poder que li negues les urnes i els pacte: atrinxerant-se allà on es considera més forta –la justícia o una part de la premsa- o traient la gent al carrer. El llegat d’Aznar és, per aquesta via, el responsable de la tensió que s’està vivint a l’Estat, especialment en el microclima madrileny on el llegat d’Aznar està més arrelat i on Ayuso se’n proclama hereva. No sabem fins on pot arribar.
El sistema polític espanyol dissenyat a la mort de Franco per la segona transició borbònica té un error de càlcul original: va menystenir la força electoral del nacionalisme català i basc. Van dissenyar un sistema polític amb dos partits estatals grans que s’anirien passant el porró del govern per torns: ara et toca a tu, ara em toca a mi. És el que havia funcionat poc o molt en la primera restauració borbònica, entre els dos partits dinàstics, conservadors i liberals. Ara hi hauria un partit conservador –primer la UCD, quan Suárez va caure en desgràcia el PP- on es podria acollir el personal polític del franquisme i un partit socialdemòcrata lleial a la monarquia. Tampoc estava lluny del sistema polític generalitzat a Europa després de la Segona Guerra Mundial: conservadors i laboristes o democràcia cristiana i socialdemocràcia. Però perquè l’alternança funcionés a Espanya calia que hi hagués majories absolutes successives. La llei electoral les afavoreix, però la força dels nacionalismes català i basc les complica: és difícil tenir majoria absoluta quan gairebé una quarta part de la població viu en un sistema polític de partits diferent d’aquest bipartidisme que havia de ser universal. A Europa, quan no hi ha majories absolutes, generen partits frontissa, com els liberals, que poden votar tant amb els conservadors com amb els socialdemòcrates, però a una Espanya amb una guerra civil mal cicatritzada, aquest espai central no existeix a tot l’Estat. Van voler que ho fos Ciutadans, però no era en absolut un partit del mig.
Durant uns quants anys, el sistema es va poder mantenir convertint la necessitat en virtut. Els partits nacionalistes hegemònics català i basc farien aquesta funció de frontissa, completant la majoria relativa del partit espanyol gran que hagués guanyat les eleccions. Ho van fer amb la UCD, amb el PSOE i amb el PP, fins que va arribar Aznar. I ho van fer amb Aznar en la seva primera legislatura, però hi havia un problema, des de la perspectiva espanyola. Catalans i bascos no donaven el seu suport de franc, sinó que cobraven en enfortiment del seu autogovern i de la seva identitat. Fins a inquietar a l’Estat. Aznar va ser precisament qui va pagar els preus més elevats, quan ho va necessitar: supressió dels governs civils, supressió de la mili obligatòria, competències de trànsit per als mossos… Potser per convicció ideològica, potser perquè s’havia sentit humiliat en el seu orgull per les concessions que s’havia vist obligar a fer, Aznar en la seva segona legislatura, amb majoria absoluta, va dinamitar el sistema. D’una banda, va radicalitzar el discurs espanyolista del seu partit. Això ha afavorit l’aparició de Vox: si tu fas de la radicalitat el teu màxim actiu, sempre t’acabarà sortint algú més radical que tu. I sobretot va dinamitar qualsevol pont imaginable entre la dreta espanyola i qualsevol altra força, especialment els nacionalismes català i basc (i els més petits que s’anaven consolidant en altres territoris). El PP no podia pactar amb ningú més que amb Vox o Ciutadans (quan hi eren), que de fet alimentava amb el seu propi electorat.
Feijóo s’ha trobat amb aquest llegat enverinat d’Aznar. Un PP que només pot pactar amb Vox. Encara que sumats els faltés un sol diputat per a la majoria absoluta, no sabrien on anar-lo a buscar. I Vox no és tampoc el millor aliat imaginable: desagrada a qualsevol demòcrata, és antipàtic a Europa, mobilitza a l’adversari de tant rebuig com crea. Feijóo figurava que era un PP que mirava al centre. Però ha quedat presoner del llegat d’Aznar, que té sorollosos marmessors, com Ayuso, això sí molt adaptats al microclima polític de Madrid. El microclima que els va fer pensar que guanyarien amb diferència les darreres eleccions.
No discuteixo si el vell i avui tan criticat peix al cove ja estava en crisi irreversible a Catalunya, però qui el mata primer és Aznar. L’Aznar de la segona legislatura. Si n’hi ha un que no hi vol posar peix, sinó que en vol treure, ja no té sentit parar el cove. Certament, això dona una oportunitat a l’adversari: Pedro Sánchez és president del govern espanyol perquè està disposat a posar peix a uns quants coves. El llegat d’Aznar barra a Feijóo el pas a la Moncloa. Potser tampoc no hi hauria arribat, però el que és segur que amb aquest llegat a l’esquena el trajecte és impossible, perquè s’ha de fer sol o mal acompanyat. Seria lògic que la dreta espanyola es preguntés on es va equivocar. Més aviat sembla instal·lada en el sostenella y no enmendalla i eternitzar l’equivocació. És el seu problema? Sí. Però no només. És el problema de tots els ciutadans de l’Estat, perquè una dreta sociològica políticament impotent, que no arriba per la via democràtica a aconseguir un poder que ja veia a tocar, va a buscar als tribunals o a les jerarquies eclesiàstiques, militars i econòmiques allò que no li poden donar les urnes. I al carrer. I aquestes coses se sap com comencen, però no com acaben. I per als catalans, és un problema o una oportunitat? Sembla certament una oportunitat. Però, alerta, quan les dues Espanyes xoquen, normalment a Catalunya li acaba tocant a pagar una part (desproporcionada) de la factura.
