L’única justificació que pot invocar-se per prohibir l’expressió d’ideas o conceptes diferents o contraris als de la persona que prohibeix és la seva infal·libilitat. Com que a la infal·libilitat dels éssers humans no creu ni el que diu que la posseeix, el Papa, està clar que tota censura és una arbitrarietat i una prova de tirania que va contra la llibertat d’expressió, el dret fonamental més fonamental de tots perquè sense ell, tots els altres són paper mullat.
De fet, a hores d’ara, només es pot censurar en societats totalitàries com eren els països feixistes i comunistes, com és Corea del Nord. Espanya i Turquia s’hi apropen i també sembla ser el cas a Catalunya, amb la deriva autoritària del govern independentista, presidit per ERC. Aquesta deriva no és cap sorpresa. Fa temps que s’observa, sobretot als frenètics atacs dels republicans contra tota discrepància amb llur política d’abandó o ajornament de la independència i perpetuació de l’autonomisme. I sobretot amb llur control dels mitjans públics de comunicació i de molts privats via política escandalosament arbitraria d’atorgament de fons públics als diferents mitjans
Atès que ERC encara no ha aconseguit el seu propòsit declarat d'”hegemonitzar” (diu Tardà) l’independentisme, és a dir “uniformitzar-ho”; atès que la societat catalana serva un fons resistent de llibertat davant la tirania amb l’escàndol de la censura del diari ARA, el tir l’hi ha sortit al censor per la culata. L’efecte Streissand ha estat fulminant. Si vols que quelcom s’escampi a tot arreu, prohibeix-ho, censura-ho.
Això és de primer curs de periodisme. L’article censurat (no “censurat”, com qüestiona TV3 manipulant la informació), de Xavier Roig, gaudeix aleshores d’un ressò molt més ampli que si no hagués estat prohibit. L’enrenou ocasionat fa palès que el seu contingut és més adient que mai i, com que ERC no pot en refutar-lo, prohibeix la seva publicació. Perquè es tracta justament d’això, de prohibir la difusió d’un contingut que no agrada a ERC. El problema és el contingut, no les formes.
La primera reacció de la directora ha estat un exemple de sofisma negacionista: com que a una societat digital i oberta no es pot censurar, (el que és cert), el seu diari no censura ni mai ha censurat (el que és fals). Negar amb una mà el que estàs fent amb l’altra és portar massa lluny l’admonició cristiana sobre la caritat. I dir que l’article no es publica per raó de les formes i no del contingut és tibar massa la paciència de l’auditori.
S’ha censurat un article per raó del seu contingut crític amb ERC i no per raó de les formes. La seva redacció, dura i radical, no conté cap insult, ni improperi, ni menyspreu. I no s’ha censurat un article no demanat d’un espontani, sinó d’un col·laborador de la casa, amb el que se suposa que hi ha d'”afinitats electives”.
Evidentment, els puerils arguments de la directora no podien sinó afegir llenya al foc de la polèmica i, per ofegar-la del tot, s’hi ha mobilitzat d’urgència la plana major dels intel·lectuals orgànics republicans i llurs becaris amb, meravella dir-ho, Gabriel Rufián al capdavant. Ha estat un molt divertit impromptu coral que ha oscil·lat des de la més desvergonyida mentida com va quedar n’evidencia al programa “Planta Baixa” de la televisió del règim, fins a les mistificacions sobre moderació i la temperança, ideals i valor invocats per gents que no coneixen d’altres que els de la Bursa. La societat catalana ha d’entendre que la llibertat d’expressió no pot ser absoluta i que té com límit el programa d’ERC. El que no sigui la “línia del partit”, interpretada en solitari per Oriol Junqueras i fins i tot contra el parer de la seva organització, és llibertinatge. Com deia Franco que tampoc no censurava sinó que, com el diari ARA, protegia els espanyols de les influències malignes de la llibertat mal entesa.
Les especulacions de la colla d’intel·lectuals “orgànics”, o sigui, panxacontents, assoleixen el cim del desvergonyiment quan el diputat d’ERC, Josep Huguet, piula al Twitter que l’ARA és un mitjà privat i, per això, té dret a seleccionar el que publica i el que no. El diputat Huguet sap -però no ho diu- que l’ARA no sobreviuria sense la substancial ajuda financera dels diners públics que arbitràriament l’atorga el seu partit. El diputat Huguet sap també que, si et finances amb diners públics, no pots posar-te al servei d’un sol partit i no pots vetar o censurar cap altra opinió.
Tanmateix, és el que fan.
Aprofito per recomanar el meu assaig publicat fa dos mesos a Amazon sobre la llibertat d’expressió a Catalunya on es denuncia amb noms i cognoms els atacs a la llibertat d’expressió a Catalunya.
