Tot just fa dues setmanes, explicàvem que els bombardejos sobre el Líban acabarien per desencadenar un gir d’aliances a l’Orient Mitjà en favor de la Xina. Els nostres pronòstics s’han complert i hem pogut veure els últims dies al ministre d’Exteriors iranià fer una gira d’alt nivell per la regió després d’haver atacat Israel, un clar desafiament a la tradicional hegemonia dels Estats Units. L’atreviment ha arribat fins al punt que el Príncep d’Aràbia Saudí s’entrevistà amb el ministre, qui no és el seu igual, un clar gest de bona voluntat de la monarquia saudí envers el seu històric enemic.
L’actual simpatia que desperta la república islàmica entre els dirigents de la regió no té cap relació amb el seu teòric paper de defensors de la causa palestina. La cordialitat no és cap a l’Iran, la cordialitat és una deferència cap a la Xina. Els mitjans occidentals continuen fent una caricatura de les capacitats militars iranians perquè, com ja hem explicat en anteriors ocasions, els nostres experts han entrat en una fase de negació de la realitat. La Xina, mitjançant l’estat titella de Corea del Nord, fa més de cinc anys que col·labora amb el programa nuclear i balístic iranià, un projecte on també s’han sumat els russos des de la guerra d’Ucraïna. Negar-ho o, encara pitjor, fer-ne befa no canviarà el fet que la principal economia mundial és aliada de l’Iran.
Aquesta ceguera s’explica perquè la nostra opinió pública està obsessionada amb Taiwan i portem des de 2022 esperant una invasió imminent. L’historiador britànic Nial Ferguson ha teoritzat recentment sobre com serà la derrota dels Estats Units en aquest conflicte, una mena de revers de la crisi dels míssils de 1962: la compra d’armament balístic nord-americà pels taiwanesos, provocarà una resposta de Beijing semblant a la de Kennedy amb Cuba i la Xina iniciarà un bloqueig marítim amb el suport de les Nacions Unides. Començarà, llavors, un llarg procés d’afebliment de Taiwan fins que les seves elits accepten la reunificació.
L’escenari, que sembla prou versemblant, oblida un petit detall molt gran: l’Índia. La prioritat de la Xina no és Taiwan com podem llegir repetidament als nostres mitjans, és l’aïllament diplomàtic de l’Índia per forçar-los a firmar un tractat d’amistat que resolgui els conflictes territorials que les dues potències sostenen. Un cop la potencial amenaça de l’Índia sigui desactivada, els xinesos iniciaran la reunificació del país. Aquesta estratègia és determinada pels dos factors que guien la política xinesa: la necessitat de garantir el subministrament energètic i la total pacificació de les seves fronteres.
Si comparem el potencial geoestratègic dels Estats Units i la Xina, els nord-americans perden en tots els paràmetres excepte en dues qüestions fonamentals: reserves d’energia i seguretat i estabilitat de les seves fronteres. Per tant, els objectius de la política exterior xinesa són garantir el seu accés al petroli i firmar tractats de pau avantatjosos i definitius amb tots els seus veïns. En aquest sentit, la guerra d’Ucraïna fou providencial per a ells, perquè referen les sempre tenses relacions amb Moscou i estabilitzaren la seva frontera més extensa. A més, iniciaren la construcció de gasoductes que asseguraran el subministrament d’energia per a les futures generacions.
Si bé aquesta aliança és una victòria xinesa incommensurable, s’ha de dir que no és suficient per a ells perquè són sistemàtics i molt bons planificadors. El següent pas a la seva agenda és soterrar els contenciosos que mantenen amb l’Índia, que es troba desorientada internacionalment perquè, històricament, era aliada de Rússia per contraposar-se al bloc que conformaven Pakistan, la Xina i els Estats Units. Ara la Xina i Rússia formen un equip, mentre que Pakistan pivota inestablement entre Washington i Beijing. Per altra part, els indis comptaven com a principal element de pressió tenir una força naval capaç de bloquejar el trànsit marítim de petroliers per l’Oceà Índic; però els xinesos, gràcies a l’Iran i Afganistan, ara tenen accés directe al Golf Pèrsic.
Novament, aquest triomf diplomàtic es deu a la incompetència dels nord-americans. Les sancions econòmiques aprovades contra l’Iran aproximaren aquest país a la Xina, mentre que el seu fracàs militar a l’Afganistan obrí de bat a bat les portes de l’Orient Mitjà a la influència xinesa. La majoria dels nostres experts i polítics no ho saben, però l’Afganistan i la Xina comparteixen una frontera de 92 km i, des de la retirada de l’exèrcit nord-americà, les inversions xineses han inundat el país amb el propòsit d’explotar els seus recursos naturals i controlar políticament els talibans per tres raons: tallar de soca-arrel qualsevol solidaritat jihadista amb els uigurs, tenir un peó per pressionar Pakistan i enfortir el front comú amb l’Iran.
Per tant, l’accés al Golf Pèrsic per part de la Xina està garantit i la incapacitat de Washington per imposar-se sobre Tel-Aviv sols podrà tenir com a conseqüència que el món àrab graviti definitivament cap a la Xina. El tràfic comercial amb Àfrica propiciat pels xinesos, sumat al seu absolut desinterès pel respecte als drets humans o l’extensió de la democràcia a la regió, fan de la Xina l’aliat natural de tots aquests governs i l’absoluta desaparició dels interessos occidentals o dels seus representats és sols una qüestió de temps.
En aquest escenari, l’única opció que té l’Índia seria un acord vinculant amb els Estats Units, però la diplomàcia índia s’ha mostrat sempre reticent a la creació d’una OTAN asiàtica. Com antiga colònia, tots els partits polítics indis han desconfiat tradicionalment de qualsevol aliança amb els països occidentals i sempre han mantingut una cordial distància. Probablement, molts dels nostres experts somien que podrem instrumentalitzar l’Índia perquè lluiti les guerres que no volem lliurar; però això és del tot improbable. A diferència dels contenciosos que mantenen amb Pakistan, els indis no tenen cap amenaça existencial per part de la Xina i, tard o d’hora, arribaran a un acord amistós. A més, l’estabilitat interna i el desenvolupament econòmic dels dos països no és comparable i Nova Delhi no tindria res a guanyar amb un enfrontament directe.
Finalment, l’exemple recent d’Ucraïna és una lliçó per a molts de la manca de compromís dels occidentals per defensar fermament els seus aliats a l’hora de la veritat, malgrat totes les promeses fetes prèviament. Per tant, els indis tenen molt a guanyar amb un acord amb la Xina, que podria transformar-se en l’àrbitre definitiu que resolgués els conflictes amb Pakistan. Els nostres experts encara no volen adonar-se’n i, menys encara ho poden explicar, però som tan irrellevants per al món de demà que ni els nostres rivals estan capficats en fer-nos la guerra, perquè per a ells és una pèrdua de temps i prefereixen l’acció diplomàtica a la militar.
