La frase originària –”fins i tot els paranoics tenen enemics”– va ser registrada per Delmore Schwartz, un escriptor paranoic –valga la redundància–, que així va saber encaixar una manera ocurrent de defensar-se dels atacs d’un presumpte amic. Més tard, un altre escriptor, Joseph Heller, va ser qui va fer més popular i assequible la idea: “Que sigues un paranoic no vol dir que no et perseguesquen”. Com que abans no hi havia IA, la sentència, tan lúcida, ha estat adjudicada, així com cal, a Mark Twain o a Groucho Marx. Tots dos en són ben mereixedors.
En tot cas –i per això les referències– que Santos Cerdán siga un delinqüent no exclou que el perseguesquen. L’exsecretari d’Organització del PSOE acaba de declarar públicament: “La Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil selecciona els objectius i després obri investigacions contra ells amb l’objectiu de trobar alguna cosa que es puga utilitzar per tacar-ne la imatge i soscavar-ne la credibilitat pública”. Cerdán encara ho afina més a la fiscalia quan ho condensa: “L’objectiu de l’UCO no és investigar delictes, sinó destrossar persones”.
L’artefacte amb què el general Franco va convertir l’Estat espanyol no se n’ha acabat de separar mai. La tan gallejada Transició va ser una mutació de formes que en essència mantenia fondos i privilegis. A Espanya els engranatges dels poders públics serveixen exactament per mantenir-los ben greixats i alimentats. Des de la primera fins a la darrera peça serveixen perquè aquells que els controlen espien i destrossen els seus enemics.
Catarroja descoberta!, adduirà qui es pense més espavilat que els altres. I on hi ha la novetat? La novetat és que ara una part sòlida i efectiva d’aquest dispositiu s’ha emancipat. Si abans i fins Mariano Rajoy servia en bloc al govern, ara campa sola. Contra el mateix govern. S’ha constituït en poder a l’ombra o a la llum autònom. Tan reaccionari com sempre. Per això ja no sorprèn que policies, fiscals o jutges facen la seua i actuen amb criteri i calendari propis.
Tampoc poc sorprendre ningú que una fontanera del PSOE, Leire Díez, més maldestra que eficaç, haja intentat bastir una xarxa paral·lela i pròpia que desacredite i intente coaccionar els desacreditadors i coaccionadors públics. Díez se suma, d’aquesta manera, a la xarxa de deshonrats i despropòsits que es va anar apilonant a l’entorn de Pedro Sánchez. Aquesta xarxa ha estat tan densa i tan inepta, que multiplica els expedients judicials. N’hi ha que es desacrediten sols. Sense UCO.
Tot això, però, no exclou la persecució. No cal tenir més d’un dit de front per arribar a la conclusió que Pedro Sánchez ha estat quasi des del principi l’objectiu d’aquesta xarxa de pretesos servidors públics que, amb els contraforts del Partit Popular i la premsa de la Falange Espanyola de les JONS, han mirat d’assolar-lo. A ell, al seu govern, la seua família, els seus amics i el seu partit. L’Estat del Caudillo contra Pedro Sánchez.
Que policies, jutges i fins i tot algun fiscal volen destrossar l’actual president del govern espanyol espigolant-ne i desbrossant-ne tot l’entorn no és cap veritat revelada. Fins i tot se’n pot adonar un becari de l’UCO. Es fa difícil de determinar ara mateix quants servidors presumptament públics treballen públicament perquè Sánchez acabe en un marge. Per si algú –el becari de l’UCO– no ho té clar, el rosari d’investigacions i detencions al voltant del president componen un laberint on hi ha ell mateix al centre. Encara que el paranoic siga un paranoic, el persegueixen. Encara que el delinqüent siga un delinqüent, no el persegueixen per delinqüent, sinó per díscol.
Una altra cosa, molt interessant, seria determinar a partir de quin moment i per què el deep state de sarsuela i sainet va decidir que calia acabar amb un president del govern. Perquè aquest estat profund protegeix i encobreix tots els seus antecessors. Tots, tret de José Luis Rodríguez Zapatero, que s’hi va acostar massa, a Sánchez. Va ser quan va guanyar la partida a la cosa nostra del seu partit? Va ser quan va pactar amb Pablo Iglesias –Vade retro, Satanas! Deum adorabis et illi soli servies–? O va ser quan va enredrar l’independentisme català, que va indultar i amnistiar a mitges?
De tots, aquest darrer pecat és el més indigerible per a l’Estat resultat directe de la dictadura i de la història espanyola dels segles XIX i XX. Amb aquesta història al darrere tot s’entén.
L’Estat del Caudillo ha decidit que Pedro Sánchez acabe a la presó. Com a escarment de dissidents. I per molt que Sánchez abandere la banda de Pancho Villa, aquesta no és la qüestió, només l’instrument per capturar-lo. El problema no seran només el PP i VOX al davant del govern. El problema és que el PP, el vell PSOE i VOX són els grills d’una patata podrida però letalment efectiva. Leire Díez és una pobra aprenenta.
