L’estafa d’ERC

A aquestes hores de la funció ha quedat meridianament clar que ERC no és un partit independentista si per a partit independentista hom entén un que té la independència com a objectiu prioritari aquí i ara. Ans al contrari, la prioritat republicana és el govern “efectiu” de la comunitat autònoma catalana; resoldre, diu, els problemes reals de la gent, amb polítiques públiques progressistes. Una tria convencional d’esquerra que no té res a veure amb la independència.

Però, com que hi ha una tradició republicana que cal conservar i, sobretot, un munt de vots independentistes per guanyar, ERC tracta de barrejar un discurs boirosament independentista amb un republicanisme no menys boirós. Una mena d’esperit del pacte de Sant Gervasi degudament actualitzat. Tres anys de govern independentista, incapaç d’avançar cap a la independència, han fet palesa la mistificació d’un lerrouxisme renascut. L’eco del sorollós “doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” esdevingué els gemecs espaordits del “no en som prous”, “no es pot fer la independència contra la meitat de la gent”, “no n’hi ha prou amb el 50,1 %”, “cal que siguem la immensa majoria”, etc., etc. Resumint, l’estafa d’ERC consisteix a fingir que treballa per a una independència que no vol o que no vol en un termini raonable.

Pel que fa a la faceta “pragmàtica”, la del govern “efectiu” i realista davant les bogeries de l’independentisme hiperventilat, les coses no semblen anar millor. La via del diàleg no porta enlloc, tret d’aprovar els pressupostos espanyols, garantir l’estabilitat del gobierno i la de les cadires dels diputats republicans. La taula del diàleg és una mentida, com ho era a l’inici de la seva il·lusòria concepció. Quan es tracta de la gestió dels fons europeus, el gobierno imposa el seu criteri amb l’ajuda de VOX i el vot contrari del seu aliat, ERC, no serveix per a res. No cal dir que el resultat del pragmatisme i l’efectivitat al govern és encara més dolent. La incompetència de les conselleries republicanes al voltant de la crisi és la prova que també aquesta faceta de la mistificació és una estafa.

Els republicans exerceixen un control total dels mitjans públics de comunicació i els fan valer com a aparells de propaganda pròpia i amb agressivitat cap a l’independentisme anomenat “de dretes”, o “postconvergent”, fins i tot –i és admirable escoltar-ho a qui té una aliança amb els socialistes– “sociovergent”. Això, però, no ha evitat la caiguda d’ERC en l’opinió pública i el seu desprestigi en el camp independentista. Un baròmetre d’aquesta pèrdua de reputació i aquesta acusació d’estafadors que els republicans han ignorat són les xarxes. La idea que es pot manipular l’opinió pública per mitjans exclusivament audiovisuals és del segle passat.

A les xarxes, una esfera pública postmoderna i molt crítica, s’ha evidenciat la tercera faceta de l’estafa d’ERC, la definitiva, que afecta la qüestió de la ideologia d’esquerra. Tothom està ja convençut que ERC no vol la independència, com no la vol el 50% dels seus votants. Però a ningú no se l’acut posar en dubte la seva ideologia d’esquerra. Qui gosaria fer-ho davant la feixuga insistència dels dirigents de prendre l’esquerra com l’estel polar de la seva derrota? L’esquerra és tota seva; ells, només ells, representen l’esquerra. Són, diuen, independentistes, però, abans són d’esquerra; republicans, però d’esquerra; feministes d’esquerra…

Quina esquerra?

En un dels seus darrers llibres, el filòsof Gustavo Bueno, tornat defensor de la Hispanitat i les glòries espanyoles, exposava que no hi ha una esquerra, sinó moltes i mal avingudes. En cap d’elles no encaixa l’esquerra d’ERC. No és cap esquerra socialdemòcrata (per això ja hi ha el PSC); tampoc pas comunista o neo-comunista, a l’estil Esquerra Unida o Podem; tampoc anarquista, si l’anarquisme pot considerar-s d’esquerra. No és una esquerra ecologista o feminista, encara que inclou reivindicacions de tots dos, com tothom. No és populista, sinó que té consciencia (i llenguatge) de “classe”. Tampoc no és una esquerra cristiana, encara que tingui un component vaticanista molt fort; ni una esquerra de la tradició burgesa radical, d’estil azañista que és anticlerical, mentre que ERC està farcida de catòlics. Quina mena d’esquerra és ERC, doncs?

Exactament, què volen dir els dirigents d’ERC quan treuen en processó la santa imatge de l’esquerra? Què proposen en concret que no sigui la dieta habitual de la socialdemocràcia liberal? Per ventura no és la “via àmplia” una reedició de la momificada “tercera via” de la socialdemocràcia europea més dretana, la del llavors primer ministre Tony Blair, l’àliga de l’Iraq?

A les darreries de la funció, vet aquí que també la ideologia d’esquerra és part de l’estafa d’ERC que tampoc no és d’esquerra. Quan es diu que la ideologia d’esquerra és prioritària sobre la independència, que mai es combregarà amb l’independentisme “de dreta”, tampoc no s’és fidel a la veritat. La ideologia d’esquerra és una cortina de fum per amagar que la independència sí que és l’objectiu prioritari. L’objectiu prioritari de lluitar contra la independència.