Aquest inici de setmana escoltàvem la nova presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fent al·lusió, sense entrar en detalls ni concrecions, a la decisió d’absoldre Dani Alves. Recordem que, així com fa gairebé dos anys Dani Alves passava a presó preventiva i en fa un havia estat condemnat per l’Audiència de Barcelona, fa unes setmanes el TSJC l’absolia deixant-lo en llibertat.
Evidentment, i no només per la contradicció en les decisions dels òrgans competents en justícia entre 2023 i ara, sinó i sobre tot perquè com a societat -malgrat que se’n resisteixen patriarques, agressors, i algunes dones que no acabaré mai d’entendre- hem avançat en reconèixer conjuntament que les violències, en totes les seves expressions, ho són, ens ha sacsejat i molt aquest TSJC. I aclareixo que, quan dic que “com a societat hem avançat conjuntament” vull dir que hem avançat desnormalitzant, desbloquejant, i que hem avançat, també, en tipificar i legislar agressions i violències, més enllà que les dones, òbviament, hàgim tingut clar sempre què ens agredeix i violenta, i què no.
Doncs bé, això: que la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya deia fa uns dies “som conscients que les nostres decisions de vegades són difícils d’entendre i de compartir, però el dret és un instrument tècnic que té regles complexes de difícil interpretació”.
Heus aquí un clar i pedagògic exemple de què “dona” no vol dir “feminista” i, ni de bon tros, tampoc, “no patriarcal”.
Amb aquestes paraules Mercè Caso feia evident que moltes dones han après, al llarg del temps, i sobre tot dins els àmbits creats per homes i tradicionalment ocupats només per ells, les fórmules més eficaces del patriarcat i que saben, a més, que les poden reproduir refermant, bàsicament, el seu propi poder.
Sí, perquè aquest és un dels eixos sobre els quals se sosté el sistema patriarcal: el misteri, l’al·lusió a un suposat estadi de les coses on “només uns quants” tenen accés per a interpretar la realitat que la resta de mortals no entendrà, però acatarà (el típic “deixa, que tu no en saps, d’això”). Aquest dir que “el dret és un instrument tècnic amb regles complexes i de difícil interpretació” divinitza el dret, el posa en un lloc més enllà del sentit comú, de la realitat humana, i el fa de difícil accés i comprensió. Per això, llavors, queda legitimat que només unes quantes persones el puguin fer servir “tècnicament”, diu la presidenta, i queda legitimat, llavors, que només aquestes quantes persones tinguin poder sobre la resta.
Ja fa anys que ho diem, moltes feministes, que la presència de dones ni feminitza ni despatriarcalitza res, per si. Que cal, més aviat, que les institucions, l’economia, el dret, la història, la medicina, la justícia, si de cas, s’omplin de sentits femenins, perquè només així, si és que poden, es transformaran totes aquestes realitats i formes d’abastar el món.
