En comptes de regals, per Nadal sempre demano diners per poder anar de rebaixes al gener. No m’agrada gens anar de rebaixes però és el que hi ha, i de fet un dels luxes que més envejo dels rics és que puguin estalviar-se aquest mal tràngol. A les botigues barates no s’hi pot anar, durant les rebaixes. M’ofèn tota aquella roba apilotada o fins i tot per terra, les cues interminables a l’emprovador i a la caixa, i aquelles dependentes que no saben res i que ja només de veure-les treballar t’agafa mal d’esquena. A mi no em val la pena passar per tot això només per pagar 20 euros en comptes de 30. Així doncs, fujo del centre i vaig Balmes avall Muntaner amunt buscant coses de més qualitat que no puc comprar quan no tenen descompte. Aquestes botigues petites de barri ja són tota una altra cosa. La roba -endreçada i amb prou aire per respirar- manté la seva dignitat i fa molt de goig. A més pots mirar tranquil·lament, sense que t’empenyin, sense haver de remenar, sense soroll, sense haver de carregar totes les peces que et van agradant perquè no te les prenguin ni per haver d’amortitzar la visita a l’emprovador. I si al final te’n quedes una, la senyora que porta la botiga de seguida et cobra i parla català. L’única cosa que no m’agrada d’aquestes botigues és que t’atenen. Prefereixo que m’ignorin, ser una clienta anònima. De vegades es prenen unes confiances ridícules, incòmodes. S’adrecen a tu com a “carinyo” o “bonica”, et diuen que els pantalons que t’has emprovat t’estan d’allò més bé encara que et facin un cul de panera, i quan entres al vestidor t’esperen fora impacients, i quan surts et pregunten què tal -de vegades fins i tot t’ho pregunten quan encara ets a dins-, i si fas que no amb el cap et demanen per què, i quan els hi respons el primer que se t’acut et volen fer veure totes les altres peces que pensen que podrien agradar-te. És aquella ànsia per vendre que fa que et sentis gairebé obligada a comprar alguna cosa. Si marxes sense res somriuen molt amables i et miren amb un punt de ressentiment.
Una altra cosa que no m’agrada d’anar de rebaixes és veure el patiment dels homes. Em saben molt de greu, pobrets, amb els bolsos i els abrics de llurs esposes penjats del braç i tirats per alguna cantonada fent cara mig d’avorriment mig de reflexió, pensant en els sacrificis absurds que han de fer per mantenir el seu matrimoni. Les dones som unes bruixes. Exigim coses que no calen. Que el teu marit t’acompanyi a comprar, no cal. A l’inversa és diferent, perquè quan els homes van a comprar roba les seves dones tenen un paper més significatiu que el de fer de mules de càrrega. Per exemple, els ajuden a triar i els hi diuen si allò que s’emproven els està bé o si realment ho necessiten. A més ho fan amb complaença, com una mare, i aquí rau la gran diferència. Els homes no obliguen mai les seves parelles a fer coses que a elles no els hi agrada fer a menys que en puguin treure algun profit palpable. Les dones, en canvi, els fan fer esforços inútils per sentir-se més estimades. Al final el que aconsegueixen és fastiguejar els marits amb un suplici evitable i va. Quan compleixes amb els compromisos importants -per molt difícils que siguin- et sents bé perquè saps que estàs fent el correcte, però en canvi, quan et fan fer el mec, et sents imbècil. Pobres homes. A mi anar de rebaixes no m’agrada, però com a mínim, del sacrifici que faig sempre en trec alguna cosa bonica i útil. El jaquetó que m’he comprat enguany és una monada. M’ha costat molt bé de preu. I abriga.
