Tinc molts dubtes que el canvi legislatiu sobre el delicte de sedició anunciat per Pedro Sánchez tingui res a veure amb l’anomenada taula de negociació. Bàsicament perquè en política quan no tens poder per a exigir res, com és el cas d’ERC, el teu interlocutor no et dona ni aigua. Penso el mateix dels indults, que crec que van tenir més a veure amb la voluntat d’Espanya de fer-se una neteja de cutis davant d’Europa que no pas amb un acord pactat amb els seus súbdits i ostatges. Qui cedeix terreny quan l’altre no té res amb què amenaçar-lo?
En tot cas, el que és segur és que els republicans han volgut penjar-se la medalla d’aquesta reforma, que consideren que és “un pas indispensable en la desjudicialització”. El pitjor de l’autonomisme d’ERC, sempre ho he dit, és que neutralitza el fals independentisme dels convergents. Com que el partit de Junqueras fa una política tan cristal·linament patètica, les mentides del puigdemontisme són per a molta gent l’única barana on agafar-se, encara que en realitat sigui una barana de cartó pedra. Amb la suposada derogació del delicte de sedició, ERC torna a donar l’oportunitat als convergents de fer l’heroi, malgrat que ells són els primers a no haver fet absolutament res per avançar cap a la independència.
Sobre aquesta notícia, Puigdemont ha reaccionat a Twitter fent-se l’entès, dient que això és una enganyifa de Sánchez i que aquí només hi haurà un canvi de nom, no la derogació d’un delicte. Josep Costa, el nou davanter centre de la farsa convergent, piulava queixós: “Ara canviaran un delicte que no vàrem cometre per un que sí se’ns puguis aplicar”.
Ambdues són anàlisis que només es poden fer des de les limitacions mentals pròpies dels autonomistes. Des d’un punt de vista independentista, el que és veritablement destacable del canvi legal anunciat pel president espanyol és que té a veure amb el tipus de càstig que rebríem en la propera derrota, és a dir que no té res a veure amb la independència sinó amb la permanència. Fa gràcia perquè, fins i tot quan volen fer-se els purs, els convergents són incapaços de fer el discurs que faria algú que creu genuïnament que la independència és possible. Perquè mira, jo de dret no en sé, però no soc idiota i és evident que els efectes que pugui tenir aquesta o qualsevol altra modificació legal són, en el fons, completament irrellevants per a la nostra victòria. La independència no es podrà fer mai d’acord amb el marc normatiu espanyol, per fer-la caldrà passar-hi per sobre tant sí com no i, per tant, no importa què diguin les lleis espanyoles al respecte.
Aquí l’únic marc normatiu rellevant és l’europeu, que no permet que un estat membre ataqui la seva població amb l’exèrcit. Això també està prohibit pel consens moral que encara aguanta Europa, encara que sigui pels pèls. Això significa que, a l’hora de la veritat, Espanya hauria de triar entre perdre Catalunya o morir matant-nos. Jo tinc clar què triarien, sempre he tingut clar que Espanya no té cap intenció de suïcidar-se. Però tot això els convergents no poden dir-ho perquè ni s’ho creuen ni estan preparats per a liderar les conseqüències que implicaria aquest discurs. Per això Puigdemont va voler pactar unes autonòmiques a partir del dia 2 d’octubre, per això va fotre el camp, per això es va presentar -com tothom- a unes autonòmiques imposades, per això no va tornar quan va ser elegit president, per això ha muntat el Consell per la República, per això no ha tornat encara que tingui immunitat europea i per això ara posa pegues irrellevants a una llei que regula les nostres properes derrotes.