El Parlament Europeu s’ensorra en la ignomínia. Aixecant la immunitat als tres eurodiputats independentistes catalans, l’Eurocambra va contra la mateixa idea de la UE. L’estat de dret europeu és un àmbit on es protegeixen els drets dels ciutadans europeus. Aquests ho són perquè són ciutadans dels països membres, però, com a eurodiputats, representen tota la Unió i es mouen en un ordre jurídic diferent, el de la UE. Les institucions europees no poden subordinar-se als interessos polítics dels estats. Amb l’aixecament de la immunitat als eurodiputats independentistes a demanda d’un estat membre, no de la jurisdicció europea, el concepte de ciutadania europea és una quimera, una expressió buida.
Pel que fa a l’estat espanyol, la seva pírrica victòria es paga al preu d’un major desprestigi del país en l’esfera internacional com un estat democràtic de dret molt deficient. I a més, ha de celebrar-la veient com el resultat dona també major visibilitat al conflicte català i la incapacitat de l’estat espanyol per trobar-hi una solució democràtica, pacífica, que no sigui engarjolar els independentistes, forçar-los a l’exili.
Una victòria pírrica i molt probablement inútil, atès que correspon a la justícia belga decidir, en última instància, si lliura o no els tres eurodiputats als tribunals espanyols. És la mateixa justícia que va rebutjar l’extradició del conseller Lluís Puig i el més probable és que segueixi els seus propis passos i s’hi negui també en els casos del MHP Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. Quan arribi el moment, l’estat democràtic de dret espanyol haurà d’empassar-se l’enèsim rebuig i haurà deixat de ser “deficient” per ser no-existent.
En qualsevol cas, l’episodi ha fet palesa la pregona divisió de l’independentisme o, millor dit, entre l’independentisme de JxC i l’autonomisme d’ERC. Cap dels dirigents republicans ha fet costat als eurodiputats catalans en les hores prèvies a la votació. Ni un miserable tuit. Un silenci eixordador. Amb la col·laboració dels mitjans públics de comunicació que, complint la seva missió d’invisibilitzar el MHP Puigdemont, no es van fer ressò de la notícia de la votació a l’europarlament. Aquesta actitud depassa els límits de l’enemistat per caure a l’hostilitat i, per descomptat, és moralment detestable. Cap dirigent d’ERC ha estat capaç de mostrar la generositat i magnanimitat que reclamen als altres a l’hora d’acceptar socis al govern. L’enveja no serà mai un pilar per bastir aquesta estratègia comú que per altra banda es reclama.
Aquest és el punt. Sembla que la tasca de la formació del govern esgoti les energies d’ERC. L’estalvi de temps que suposa la radical impossibilitat d’un govern socialista, encara que el senyor Illa s’ofereix per a qualsevol combinació dins un arc “constitucional”, li permet negociar amb calma a dins de l’arc dit “sobiranista”. No cal recordar, però, que negociant, negociant, farem un mes de les eleccions sense la minsa notícia d’algun acord. El secretisme més dens i fosc presideix les activitats –per altra banda diuen que frenètiques– dels actors implicats en aquest conclave. Encara ningú no sap com estan les diferents apostes per a un govern netament independentista o per diverses formes híbrides, un quadripartit de JxC, ERC, CUP, Comuns o altres tripartits amb suport exterior d’uns o altres.
La incompatibilitat de JxC i els Comuns, que no sembla escurçar-se, és el principal escull per a la formació del govern. I com que al VP Junqueras no li agrada haver de triar entre ambdues forces, l’escull no serà fàcil de salvar. Amb motius, ja que la incompatibilitat afecta assumptes de principis. Els Comuns estan en contra no només de la independència, sinó també de l’exercici del dret d’autodeterminació mitjançant un referèndum, almenys pel temps estant. La seva feina al govern seria fer costat a les polítiques de reconstrucció social “d’esquerres” a dins d’una Generalitat autonòmica i no prendre en consideració les bogeries independentistes.
JxC de l’altra banda, invoca un compromís amb la via unilateral a la independència i fa net de qualsevol pretensió de menor abast. La diferència entre aquesta posició i la dels Comuns és que no és excloent. La gent del MHP Puigdemont insisteix que la seva proposta unilateral és paral·lela a qualsevol forma de diàleg i a l’aplicació de polítiques públiques de reconstrucció. La insistència en la unilateralitat brolla de la convicció, dictada per l’experiència, que el diàleg amb l’Estat espanyol no duu enlloc i que, sense independència, planejar polítiques públiques escaients és inútil. Si aquesta proposta no és acceptable al govern, JxC estarà millor a l’oposició.
ERC es troba a una cruïlla irònica. Li agradi o no, haurà de triar entre independència o no independència sota la seva sola responsabilitat.
639 
