Mitja Europa està sofrint una onada de calor infernal a finals de juny que demostra com les previsions més catastrofistes sobre l’escalfament global foren massa optimistes. Els polítics semblen paralitzats o, senzillament, s’abstenen de pronunciar discursos reconfortants perquè saben que ningú se’ls creu. No farem res al respecte per falta de voluntat i perquè, siguem realistes, ja és massa tard per intentar d’aturar la fi de l’estabilitat climàtica de l’Holocè. Entrem en un terreny desconegut i, encreuem els dits, confiem a poder-nos adaptar sense patir grans calamitats.
El fracàs de l’ecologisme, d’alguna manera, era inevitable. Convèncer a l’ésser humà de reduir voluntàriament els seus nivells de consum per detenir una tragèdia futura que podria afectar els seus fills o nets era una missió impossible. Molts cops s’ha acusat els discursos d’emergència climàtica de mil·lenarisme o d’actuar com una mena de secta religiosa. Una acusació injusta perquè els mecanismes psicològics que havien d’activar eren, precisament, els lligats a la penitència i l’abstinència en la tradició cristiana en una època marcada per l’escepticisme i l’hedonisme. No hi havia altre camí per cridar a l’acció que provocar l’angoixa existencial a les nostres ànimes.
Per altra part, a les latituds del sud les nits tropicals sense dormir o la séquia són amenaces ben conegudes, però al nord el canvi climàtic no feia por. Quan vaig viure a Polònia, la majoria de la població estava encantada amb els hiverns més suaus i els estius més llargs i calorosos. A Bèlgica fins a aquesta setmana ningú havia sentit cap efecte negatiu. En set anys, sols haurem tingut com deu nits tropicals amb un màxim de tres dies seguits. Ara portem una setmana i l’insomni es fa palès al rostre de la gent. A la majoria de les cases no hi ha aire condicionat, però tampoc és molt freqüent trobar-hi ventiladors. Per primer cop a la seva història, alguns belgues es preocupen per si un estiu és massa solejat i calorós. Les nostres rutines s’han vist afectades amb el tancament de centres escolars o la suspensió d’espectacles teatrals o esportius.
Ningú a Europa pot negar la realitat de l’escalfament global i és una incògnita com l’extrema dreta reconduirà el seu negacionisme climàtic, d’intensitat variable segons els països, perquè no els perjudiqui electoralment. A hores d’ara, sembla que optaran pel silenci, però en un futur seran els principals partidaris de l’adaptació climàtica: més aires condicionats, més refrigeració i centres comercials com a refugis contra la calor. A l’esquerra, lamentablement, els dos discursos principals encara seran la utopia hippie de comunitats rurals autosostingudes o la seva versió urbanita de ciutats verdes infestades de patinets, bicicletes i cotxes elèctrics. El somni de les professions liberals encantades amb el seu yuppisme verd.
Tanmateix, malgrat que una certa conscienciació ecològica dels ciutadans a les societats occidentals ha pressionat amb èxit els nostres governs per impulsar petits canvis necessaris, a l’hora de la veritat hem topat sempre amb l’oposició activa dels grups d’interessos i els seus representants. Per tant, el joc polític al voltant de l’escalfament global tampoc tindrà grans conseqüències, perquè hi ha unes limitacions estructurals sobre el marge de decisió democràtica que fan del tot impossible prendre les mesures dràstiques que s’haurien d’haver pres ara fa trenta anys.
De fet, el dilema irresoluble en la lluita contra l’escalfament global és de natura geopolítica. L’actual ruptura entre els Estats Units i la Xina té el seu primer precedent el 2001, quan el Senat americà es negà a ratificar el Protocol de Kyoto. Washington volia que les potències industrials emergents firmaren també un acord vinculant sobre la seva reducció d’emissions contaminants, un punt injust perquè distorsionava el pes de l’acumulació històrica de gasos d’efecte hivernacle dels països industrialitzats i suposava un fre al progrés de les nacions en via de desenvolupament. És cert que, des d’una perspectiva pragmàtica i no ètica, tenia més sentit preocupar-se per les conseqüències futures que sobre la justícia històrica, però per a la Xina, que havia aplicat motu proprio una estricta política de control de la natalitat per prevenir catàstrofes demogràfiques per la falta de recursos, les exigències americanes eren del tot ofensives i una clara intromissió injustificada.
Per tot açò, el 2001 és, probablement, l’any de la màxima desorientació d’occident. El període de 1991 a 2001 marcà l’expansió del culte a l’avarícia dels anys vuitanta a escala mundial gràcies a la globalització desfermada. És l’ègida de l’universalisme liberal, un món unipolar on els Estats Units pretenien exportar la democràcia i defensar els drets humans via bombardejos aeris com a Sarajevo. L’única nota descordant, precisament, era la preocupació per l’escalfament global i la destrucció de la capa d’ozó; però la col·laboració internacional i la ciència ens ajudarien a resoldre el problema sense grans dificultats. La fàcil acceptació del Protocol de Kyoto el 1997 s’explica en la fe tecnooptimista d’aquells anys.
Els atemptats de les torres bessones ens portarien el xoc de civilitzacions i més de vint anys de desorientació de Washington on han vist que el seu Estat no és capaç de transformar altres societats i construir Estats titelles durables tot i les tropes desplegades, una recessió econòmica global que seria aprofitada per la Xina per consolidar-se com el múscul industrial del planeta i una lluita contra l’islamisme que ha acabat amb aliança amb els enemics que, durant la guerra freda, ja foren amics. La confusió i el caos, òbviament, es traduïren en l’agenda ecologista en una inacció i falta d’ambició que ens ha portat a la situació actual. L’estiu de 2003 fou un avís que no tingué prou d’impacte perquè el món tenia altres problemes al cap gràcies a la nefasta administració de Bush Jr.
La Xina, al contrari, tingué els objectius molt clars durant tots aquests anys: industrialitzar-se per aconseguir una societat tan avançada tecnològicament per a garantir la seva sobirania nacional. Ells podien imaginar-se col·lectivament a un futur millor, mentre que a occident perdérem la capacitat per fer-ho. Som incapaços de veure un futur compartit per a les nostres societats, ens costa fins i tot imaginar-nos com a famílies i visualitzar la vida adulta dels nostres nets ens sembla una cosa totalment aliena i mística. No tenim cap responsabilitat cap a unes futures generacions que no poden existir al nostre cap i, en conseqüència, tampoc sembla que arribin mai a ser-hi de carn i os.
El repte ara és imaginar-nos com a societats que gestionaran un món en flames sense crear escenaris apocalíptics a l’estil de pel·lícules com Mad Max. Aquest és el futur que esperen per a la humanitat els tecnooligarques imbuïts d’un darwinisme social recalcitrant; però no pareix que hi hagi cap altra alternativa més enllà de les ciutats intel·ligents amb bicicletes elèctriques que entusiasmen els euròcrates. Hi ha un buit abismal en la representació col·lectiva de les nostres societats que ningú sap omplir perquè no queden visionaris. Tots han sigut condemnats per utòpics, fanàtics o messies en la nostra incredulitat postmoderna.
Probablement, això és quelcom positiu, però una mica d’inspiració i creativitat és necessària. Ara per ara, l’individu ha pres el centre de tot i el futur l’esfereeix, perquè l’individu encara no és immortal. Això explica la fascinació o l’obsessió d’aquest planeta sense infants per la vida eterna. La imaginació de l’ésser humà es limita a les seves pròpies necessitats i es projecta en contínuum eternament jove. És normal, ningú vol envellir i encara menys morir. El problema no és desitjar això. El problema és que sembla que no tenim força per ambicionar res més.
