Amics, o reaccionem i agafem el bou per les banyes, o la llengua se’ns en va pel pedregar. Els catalans tenim una cultura cívica i democràtica molt
potent, és ben cert. Però els més de tres segles d’opressió que portem al damunt fan que cada cop sigui més difícil distingir on acaba la civilitat i
comença la docilitat. Parlo de la docilitat davant les agressions, les vexacions i les humiliacions de què som víctimes al nostre país pel fet de ser
catalans. Són delictes d’odi que es veuen afavorits per la més absoluta indiferència amb què el Govern català els contempla.
És, però, gràcies a la dignitat d’alguns catalans, que moltes agressions que abans eren silenciades, ara són esbombades i provoquen reacció social.
Com passa amb la violència masclista, en què la presa de consciència fa que les víctimes denunciïn avui les agressions que ahir callaven, també les víctimes de violència catalanofòbica denuncien ara els atacs supremacistes que abans submisament entomaven. Un dels principals objectius de
l’opressor és minar l’autoestima de l’oprimit a fi de despullar-lo de dignitat. Sap que quan ho aconsegueix, el que en resta és un individu dòcil,
obedient, submís i incapaç d’anar més lluny del plany. Un plany que, per la seva inutilitat, l’inferioritza encara més.
En poques dates de diferència, els mitjans de comunicació han informat de tot un enfilall d’agressions sofertes per catalans per parlar català. A
Catalunya! D’entre les més recents, destaquen dues expulsions que s’han conegut aquests primers dies de juliol. Una té relació amb l’empresa
Aticco (fundada el 2016 per tres catalans, Gabriel Espín, Juan Carlos Morales i Franz Pallarés), que va acomiadar una treballadora per “iniciar las
conversaciones en catalán” amb clients, tècnics i companys. A Aticco els fa fàstic sentir parlar català. Els treu tant de polleguera, que fins i tot es
permeten violar els articles 4 i 17 de l’Estatut dels Treballadors i l’article 36.4 de la Llei de Política Lingüística.
L’altra és la d’en Roger, un passatger de la línia d’autobusos entre Cassà de la Selva i Girona, de l’empresa Teisa. El senyor Roger va demanar
educadament a la conductora que abaixés la música, però ella, de manera despectiva va refusar atendre’l per haver-se-li adreçat en català. Per si fos
poc, una passatgera va donar suport a la conductora cridant: “¡Estamos en España!” i “¡Gilipollas, no molestes a la conductora!” tot exigint al senyor
Roger que parlés en espanyol. I com que aquest no ho feia, el va amenaçar: “¡¿Quieres que te saque fuera del autobús a patadas?!”. Quan ell les va
informar que havia enregistrat part de la conversa, la conductora el va expulsar del vehicle. Li va dir que baixés. Com que, lògicament, el passatger
no ho feia, la passatgera el va agafar i el va empènyer cap a la porta. En l’acció penal que Acció Cassandra ha impulsat sobre els fets, s’hi denuncia
“la possible discriminació, humiliació i exclusió sofertes per la víctima arran d’haver-se expressat en català en un servei públic de transport”.
Fets com aquest –per pigmentació, no per llengua– succeïen a Alabama, Estats Units, als anys 30, 40 i 50 del segle passat, cada cop que una persona
negra gosava seure al lloc dels blancs. I si no s’alçava, venia el xèrif i la tancava a la presó. Aquí, això darrer, encara no ens ho fan, però la
conductora i la passatgera racistes que van amenaçar, humiliar i expulsar un passatger per parlar català tenen idèntica malignitat. I, com a Alabama,
en què la resta de passatgers negres callava, cap passatger català de l’autobús va moure un dit per defensar el senyor Roger. Tothom callat. El matís
diferencial entre ambdós silencis és que el dels passatgers catalans està mancat del fonament que tenia el dels passatgers negres. La vida d’un negre,
en aquella època, al sud dels Estats Units, no tenia gaire més valor que la d’un gos, i, per tant, la seva por estava justificada. Però quina és l’excusa
dels catalans covards que anaven a l’autobús de Teisa el 3 de juny de 2026 i que van callar mentre un passatger era agredit davant dels seus ulls?
S’imagina, el lector, aital situació a Flandes o al Quebec? S’imagina els passatgers flamencs o quebequesos callats i fent-se l’orni? Creu algú que
aquella conductora continuaria treballant a l’empresa l’endemà mateix, en aquells països? Ja només pel mal irreparable causat a la imatge de
l’empresa, l’hauria fet fora. Doncs aquí és tot al contrari. Teisa, empresa catalana, ha defensat la conductora tot fent veure que l’expulsió no es va
produir per raons de llengua, sinó pel “volum de la música” (!) i afegeix que “sobre el tema de la llengua “no se’ns pot tirar res en cara, perquè la
fomentem moltíssim”. Ah, sí? I com la fomenten, la llengua? Incomplint la llei? Saben perfectament que la llei obliga les empreses a atendre el
públic en català. No s’hi val a dir que el treballador ja l’aprendrà. La cosa és justament a l’inrevés: primer aprèn català, i, quan el sap, se’l posa al
volant. No és l’usuari, qui ha d’esperar que el conductor sàpiga català, és el conductor qui s’ha d’esperar fins a saber català per conduir un autobús.
L’origen de les persones no és cap problema. El problema és que l’empresa contracta persones que no saben català, és a dir, les contracta sabent que vulnera l’article 32 de la Llei de Política Lingüística i els drets de l’usuari que paga el seu bitllet i mereix el màxim respecte. Inclòs el de viatjar en
silenci, com en un taxi, i no pas suportant la “música” que té el caprici de posar la conductora, com si l’autobús fos seu i els fes un favor. Estarà bé
que Acció Cassandra, en la seva acció penal, faci constar també el tema relatiu a la música. El passatger no només tenia dret a demanar a la
conductora que n’abaixés el volum, tenia dret a exigir-li que l’aturés.
Quant a Teisa, caldria que expliqués en quina llengua fa la selecció de personal. És obvi que la fa en espanyol, atès que si la fes en català veuria de
seguida quins aspirants el saben i quins no. Saber català és un requisit, no un mèrit o un complement, com l’agulla d’una corbata. Contractaria Teisa
un conductor, fos quin fos el seu origen, que parlés un català impecable, però que no sabés espanyol? Ni en somnis! Això ja ho diu tot i els deixa
ben retratats. L’excusa segons la qual “la conductora no parla català perquè fa un any que viu a Catalunya”, és inadmissible. L’usuari no n’ha de fer
res de la vida privada dels conductors, tant hi fa que siguin de Manlleu, d’Alcoi, de Lima, de Quito o de Düsseldorf; els requisits bàsics són el carnet
de conduir i la llengua. Quina mena de conductor de línia és un individu que no entén les indicacions incidentals de trànsit de les carreteres per on
circula? S’aturarà, si no entén “Perill, no passeu”? No és un risc, això, per als passatgers, i una irresponsabilitat gravíssima de l’empresa que el
contracta?
La qüestió de fons d’aquest estat de coses tan dramàtic és que el poble català no només no pot comptar amb el seu Govern perquè el defensi, sinó que el té en contra. I és que no imposar sancions, és anar-hi en contra; plegar-se de braços davant les agressions, és anar-hi en contra; tenir una
conselleria de Política Lingüística merament ornamental, és anar-hi en contra. Un Govern que no fa complir la llei és un Govern que afavoreix els
qui la violen. Parem atenció en la resposta del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, a l’acomiadament de la treballadora d’Aticco
per parlar català: “He donat instruccions a l’Oficina de Protecció dels Drets Lingüístics perquè estudiï el cas i adopti les mesures oportunes”. La
mateixa resposta dels antics Gobiernos Civiles: “Se adoptaran las medidas oportunas para que no vuelva a ocurrir”. I tal dia farà un any.
Pel que fa al delicte d’odi de l’autobús de Teisa, silenci total. TV3 inclosa. Que expulsin un passatger per adreçar-se en català a la conductora en un
autobús de Catalunya, i que el facin fora a empentes, ¿no és notícia per a TV3 i no mereix cap reacció del Govern? Cap ni una? Haurien callat, si la
víctima de racisme hagués estat una persona negra o homosexual, posem per cas? És perquè els catalans saben que la Generalitat no és res més que
l’oficina que el PSOE té a la plaça de Sant Jaume, que en prescindeixen i que demanen empara directament a una ONG, la Plataforma per la
Llengua, o al gabinet jurídic Acció Cassandra, que “denuncia i persegueix els delictes d’odi contra les persones per la seva condició de catalans”. En
l’àmbit de la defensa de la llengua, poques vegades emprarem el mot ‘abisme’ amb tanta precisió com quan l’emprem per indicar la distància sideral que separa el raquitisme de la Política Lingüística de Catalunya, de l’assertivitat de la de Flandes i el Quebec.
