El Tribunal Europeu de Justícia ha liquidat una excusa. Per a uns, i per als altres. La diferència és que uns encara tenen marge, perquè, al capdavall, tenen el poder. I els altres han de ser conscients que aquest poder existeix i com afrontar-lo. L’oportunitat política de l’aval europeu a l’amnistia té, pel capbaix, una triple lectura. Per una banda, i de manera clara, el reconeixement per part la magistratura europea d’un conflicte polític amb tots els ets i uts. En segon terme, ha avalat una llei que ha topat amb una resistència del poder judicial, inèdita en un règim de separació de poders i en una democràcia pretesament liberal. En tercer lloc, deixa palès que tot i saber des de novembre per on aniria la cosa ningú no s’ha posat les piles per refer el taulell polític, tot i que tothom sap que no n’hi ha prou d’aturar la repressió.
Però encara hi ha temps per planejar futurs. El Tribunal Constitucional haurà de resoldre els recursos d’emparament i dependrà de la seva taxativitat -poc probable en un tribunal en guerra civil entre suposats progres i manifestos conservadors- que colli més al Tribunal Suprem o no. I, poca broma, la sala segona del Suprem no és qualsevol cosa. És la màxima institució de l’Estat. El poder omnipotent i omnipresent, fins i tot, pot fer caure un monarca. Com aquell qui diu, fa fos dies es van carregar tot un fiscal general de l’Estat, i el Campechano, no ho oblidin, fa anys va haver de fugir, aquest sí, a l’empara d’una monarquia de farcell perquè no les tenia totes.
És evident que el Suprem calcularà quan convé més resoldre l’amnistia, tenint presents diverses coordenades, però la principal coordenada per perdre la decisió serà en quin moment podria perjudicar més els interessos de Pedro Sánchez. I més quan, els jutges consideren que si van deixar el pollastre del Procés a les seves mans, ara és de desagraïts fer-los passar per Fu Manxú amb toga. Tot plegat, en un setge judicial permanent i asfixiant al PSOE, Sánchez i el seu entorn que ves que no sigui l’excusa per convocar eleccions amb el lema de lawfare.
Tard o d’hora, l’amnistia s’haurà d’aplicar. I serà aleshores quan descobriran que l’elefant de l’independentisme encara rau a l’habitació. Fins ara, l’elefant estava en pijama. Semblava que fes una migdiada de rosari i espasme. I com diria el capità Geoffrey Spaulding, interpretat per l’incommensurable Groucho Marx, a “El conflicte del Marx”, caldrà que es preparin per fer alguna cosa seriosa amb l’elefant i no entretenir-se a pensar com va ser capaç de ficar-se dins el pijama.
