El judici contra la presidenta Laura Borràs no s’hauria d’haver celebrat mai. La mateixa sentència reconeix que la investigació va començar per una “trobada casual” (hallazgo casual, en la terminologia de Llei d’Enjudiciament Criminal), a partir de la qual va començar una investigació clarament prospectiva, que va continuar malgrat la constància de l’aforament de la investigada. Queda també evidenciat que a l’entrada i escorcoll al domicili de l’Informàtic Isaías Herrero (investigat per delictes greus sense cap relació amb la causa) es va accedir al seu correu electrònic i es van copiar tots els seus discos durs (excedint-se, per tant, de la concreta autorització judicial, emesa per un jutge incompetent per investigar una aforada).
Els agents actuants van admetre al judici que van utilitzar com a criteri de recerca les paraules “Borràs” i “Laura Borràs” (que, insistim, el novembre del 2018 era ja aforada). Malgrat que la sentència intenti fonamentar el contrari, s’ha acreditat també que es va trencar la cadena de custòdia quan, durant l’inicial bolcat de l’ordinador, no es va protegir el contingut descarregat ni amb bloquejador d’escriptura ni mitjançant el corresponent codi alfanumèric hash que assegurés la inalterabilitat del contingut descarregat pels Mossos d’Esquadra i després examinat per la Guàrdia Civil. Només per aquests motius, la suposada prova hauria d’haver estat invalidada per il·lícita i el procés contra l’aforada no s’hauria hagut ni tan sols d’iniciar.
S’han plantejat també seriosos dubtes sobre la imparcialitat del tribunal, que el mateix tribunal descarta acollint-se a criteris exclusivament formalistes. Com té declarat el Tribunal Europeu de Drets Humans, no es tracta només que qualsevol jutge hagi de ser necessàriament imparcial, sinó que cal que no existeixi el més mínim dubte o sospita que pugui qüestionar, ni que sigui indiciàriament, la seva estricta neutralitat. La limitació de l’ús del dret a la darrera paraula de la senyora Borràs és ja simptomàtica d’aquesta manca d’imparcialitat.
S’han produït també importants vulneracions processals durant el decurs del judici. La més greu és no admetre la declaració dels pèrits d’Evidentia sobre el contingut dels diversos treballs informàtics duts a terme per l’informàtic Herrero. Recordem que aquesta pericial, encarregada conjuntament pels tres acusats, havia de ser aportada per la defensa de l’informàtic que finalment va arribar a un pacte amb la Fiscalia. Tot i que la presidenta Borràs va aportar inclús comprovant de la transferència per pagar la seva part de l’informe pericial, aquest no va ser incorporat a la causa, i es va refusar també la declaració testifical dels seus autors. Aquesta pericial hauria demostrat que no existia unitat funcional entre els diversos treballs (i que, per tant, no es podia parlar de fraccionament de contractes amb objectes diferents) i que les feines havien estat fetes, ben fetes i per un preu inferior al de mercat. La sentència sí que reconeix que no hi ha constància de cap perjudici econòmic per la ILC perquè les feines es van fer a preu de mercat i fins i tot, segons va declarar algun pèrit informàtic uniformat, per sota del preu de mercat.
Si no hi ha fragmentació de contractes i, per tant, tractant-se de contractes menors, no calia seguir cap procediment de pública concurrència, queda descartada la prevaricació, que, en tot cas, com encertadament argumenta el vot particular d’una magistrada integrant del tribunal, hauria d’haver estat objecte d’acusació respecte de tots els intervinents en les resolucions suposadament injustes.
Respecte de la condemna per falsedat, que requereix un debat molt tècnic i extens que desborda aquestes breus línies d’urgència, n’hi ha prou de fer remissió a la contundència argumental del citat vot particular, que la descarta de forma jurídicament incontestable.
Cal afegir també que la sentència no ha contemplat l’atenuant de dilacions indegudes (els fets es remunten al 2013) que hauria comportat que la forquilla punitiva es reduís a la meitat (de 4,5 a 9 anys d’inhabilitació per la prevaricació i d’1’5 a 3 anys de presó per la falsedat).
Cal destacar que la sentència afirma expressament que ni tan sols es va arribar a formular acusació per cap delicte del qual pogués desprendre’s l’obtenció de lucre o qualsevol benefici econòmic per qualsevol de les persones relacionades amb els fets. Que en prenguin bona nota tots aquells que s’ha omplert la boca amb la paraula “corrupció”, que la sentència descarta de forma expressa.
Tan desproporcionada és la sentència que el mateix tribunal, que sembla que s’estigui excusant, fa ús de l’excepcional article 4.3 del Codi Penal per sol·licitar expressament l’indult de la presidenta, reconeixent que considera “excessiva” la pena imposada.
La sentència és ara recurrible davant la Sala Segona del Tribunal Suprem. Si aquest tribunal no corregís la sentència, no tinc cap dubte que el cúmul d’irregularitats produïdes no superaria mai el filtre de constitucionalitat que hauria de dur a terme l’actual renovat Tribunal Constitucional.
Qui consideri que la presidenta Borràs ha estat definitivament apartada de la vida política, s’equivoca, doncs, de mig a mig.
30 
52 
