L’atzucac de Compromís

La recent dimissió de Mónica Oltra suposa un trasbals polític als intents de recompondre una confluència espanyola d’esquerres que poca gent ha copsat encara. A Catalunya, la gran majoria dels independentistes, que es pensen que Mònica forma part d’una sucursal valenciana d’Iniciativa per Catalunya-els Verds o del partit d’Ada Colau, gaudeixen amb schadenfreude del seu futur calvari judicial. Tanmateix, aquesta comprensible malícia per les seves desafortunades i injustes declaracions dels famosos dinarots és una prova més de la miopia política i curtterminisme que caracteritza a l’opinió pública tant catalana com espanyola.

En primer lloc, l’aspecte més rellevant d’aquest cas és la condemna de l’exmarit d’Oltra i les conseqüències jurídiques que pot tindre si el Tribunal Suprem accepta les tesis jurídiques defensades pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana a la seva sentència 241/2022. A l’exmarit se l’ha condemnat exclusivament amb l’única prova del testimoni de la víctima, que s’ha considerat precís i acurat malgrat referir que es produïren de 2 a 10 abusos sense especificar data en un període que compren tot 2016 i principis de 2017. Així mateix, s’han desestimat els testimonis que dubtaren de la credibilitat de la víctima i explicaren que pretenia utilitzar la denúncia per forçar la direcció del centre a permetre-li viure amb la família de la seva parella. Finalment, també s’ha aplicat una clara limitació del dret de defensa, perqué, segons el tribunal, preval la protecció a la víctima i no se l’ha de revictimitzar durant el judici. 

El Tribunal Suprem ha de decidir ara si valida aquests principis jurisprudencials i els fa seus o obliga a repetir el judici. Probablement, hi ha molts conservadors que frueixen veient com la gent d’esquerres pateix l’aplicació de la presumpció de culpabilitat dels homes que part del feminisme pregona, però algú els ha d’informar del problema que tenen: si el TS ratifica la condemna de l’ex d’Oltra, aquests principis s’aplicaran a tots els casos. Els nivells d’exigència de precisió, coherència i falta de motivació espúria per a condemnar únicament amb el testimoni de la víctima es reduiran per al futur i, a més, es podrà adduir el fenomen de revictimització per retallar l’espai de maniobra dels advocats defensors. Sense cap mena de dubte, es tractaria de la victòria jurídica més decisiva del yo sí te creo.

Per altra part, el procés judicial contra Oltra posa també a les esquerres davant d’un dilema irresoluble respecte dels postulats feministes del yo sí te creo. El fet cert és que tots els educadors socials i personal dels serveis socials que tractà la víctima, simplement, no la creuen. La Fiscalia argumenta que hi ha una conspiració perquè l’expedient informatiu ordenat per conselleria amb el propòsit desclarir els fets recull un informe pericial que dubta del relat de la víctima, però obvia l’explicació més simple: no varen creure a la víctima perquè el relat no era creïble. De fet, el primer informe pericial fet per indicació del GRUME, el grup de menors de la Policia Judicial, el 14 de febrer de 2017, sis mesos abans que en conselleria s’assabentaren de res, també conclou que la víctima no era creïble. Per tant, sols hi ha dues solucions possibles: els i les treballadores socials que tractaren la víctima són uns masclistes que no creuen a les dones per sistema o el relat de la víctima no era creïble.

Això significa que defensar la tasca dels funcionaris i treballadors de la Conselleria implica negar els postulats del yo sí te creo, perquè és impossible sostenir les dues tesis a l’hora. La reflexió que tenen en aquest sentit els partits d’esquerra és molt llarga, perquè els treballadors i educadors socials són la primera línia de les seves polítiques i, en aquest cas, s’han desmarcat molt dels eslògans dels dirigents d’esquerres. És més, la primera víctima d’una possible denúncia falsa d’un menor per aconseguir qualsevol mena de contraprestació de l’administració són ells i elles i, lògicament, és del tot normal que demanen més exigències que el yo sí te creo i esperen que no se’ls negui la presumpció d’innocència.

Són aquestes, realment, les qüestions transcendentals que hi ha darrere d’aquest periple judicial, però no desperten l’atenció dels mitjans perquè afecten uns treballadors poc glamurosos i molt sacrificats amb condicions de treball molt precàries. És més elegant discutir les derivades polítiques de l’assumpte, malgrat que els periodistes tampoc saben llegir correctament les conseqüències que la dimissió comporta. Mònica Oltra era la més ferma defensora dintre de Compromís d’una confluència de les esquerres espanyoles sota el lideratge de Yolanda Díaz, un projecte que podem anomenar Yolandemos i que despertava zero entusiasmes al País Valencià. És més, encara generava menys entusiasme a Podem i Esquerra Unida, partits en procés de descomposició interna via purgues caïnites des de fa més de dos anys. L’única raó per la confluència era l’encaix de Mònica en un trident feminista al Congrés que permetria a Ada Colau fugir de la desfeta de Barcelona cap a Madrid i faria treballar a Compromís pels interessos d’altres agrupacions i persones.

Aquest projecte produïa una forta agror d’estómac per moltes raons. Uns dels seus principals impulsors era l’extinta però mai morta Iniciativa per Catalunya-els Verds. Autèntics mestres en la parasitació de qualsevol organisme disposat a treballar, veien amb il·lusió com saltar de l’agònic cos de Catalunya en Comú a una nova sopa de sigles on introduir-se mitjançant les seves conegudes pràctiques sectàries i fer-se amb totes les posicions de direcció per endollar la nodrida llista d’intel·lectuals que tenen. En aquesta estratègia, la complicitat d’Oltra era clau per compensar tota l’animadversió que provoquen a Izquierda Unida i el que queda de Podemos. Sense ella, el seu somni d’infiltració està condemnat al fracàs i no podran fugir de Catalunya, on es veuran condemnats a diluir-se al PSC tard o d’hora.

Com és evident, al País Valencià ha produït horror el comportament dels quadres d’ICV alineant-se amb VOX per combatre l’independentisme. No és sols un fastig dintre del sector més valencianista de Compromís, sinó un rebuig general i molt intens també a Podem i Esquerra Unida. L’experiència de lluita compartida contra l’extrema dreta dels militants dels tres partits des de la Batalla de València no permet cap tolerància amb aliances tàctiques amb ells. Després d’aquella manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 organitzada per Societat Civil Catalana, l’extrema dreta a València es tornà a envalentir i intentà agredir els manifestants del 9 d’octubre, afortunadament, sense massa èxit aquest cop. Bàsicament, els dirigents d’ICV han demostrat que si un activista d’esquerres valencià és assassinat per l’extrema dreta com Guillem Agulló, per a ells serà una mena de mal menor inevitable que bé compensa el més important: impedir que els independentistes els desmunten la paradeta. En definitiva, molts amics al sud no han fet pas.

Per altra part, Mònica Oltra i part del seu equip s’han emmirallat massa a Madrid sense entendre que els valencians, de les esquerres de Madrid, no podem rebre cap lliçó, perquè ells perden i perden i nosaltres, des de 2015, hem demostrat la importància de les identitats col·lectives: ens importa la nostra gent i ens importa la nostra terra. A la capital del regne, al contrari, importen les enquestes i la demoscòpia, els càlculs electorals i com et pots aprofitar del treball dels altres per escalar. No hi ha cap sentiment d’identitat col·lectiva, sols un grapat d’ambiciosos que aterrà a Madrid per menjar-se el món o qualsevol company de partit. És un lloc tòxic amb dinàmiques tòxiques per moltes plataformes mediàtiques que tinguin. Ells i el seu circ televisiu no poden condicionar les nostres decisions i si els nostres polítics posen com a prioritat sortir molt guapos als seus mitjans, això sí serà un error funest.