Aquests dies, a Catalunya, arran de l’assalt al Capitoli de Washington, un assalt empès des de la Casa Blanca per Donald Trump i executat pels seus partidaris, estem sentint diverses veus espanyolistes, especialment Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, que comparen aquest fet amb un suposat “assalt” al Parlament català per part de l’independentisme. La comparança és tan grotesca, tan esperpèntica, que seria per petar-se de riure si la situació no fos tan greu. És greu als Estats Units, pels fets que coneixem, i és greu a Catalunya, pel fet de tenir els nostres governants injustament empresonats o a l’exili. Però ja que Ciudadanos, amb C de caciquisme, han equiparat l’assalt de Washington al procés català, comparem ambdós casos i veurem què tenen en comú. Perquè sí que en tenen, de coses en comú, però no pas les que visceralment han perbocat Arrimadas i Carrizosa, sinó justament les que el seu discurs pretenia amagar.
Donald Trump va perdre les eleccions als Estats Units, l’Estat espanyol va perdre les eleccions a Catalunya. Donald Trump es nega a reconèixer-se perdedor, l’Estat espanyol es nega a reconèixer la seva derrota. Donald Trump pretenia guanyar als tribunals allò que ha perdut a les urnes, l’Estat espanyol pretén guanyar als tribunals allò que les urnes li neguen. Quina és la diferència? Senzilla: els tribunals nord-americans no són un cau franquista, els tribunals espanyols sí.
No vull pensar què li hauria passat a Jimi Hendrix, en cas de ser català, si avui hagués tocat l’himne espanyol com va tocar el dels Estats Units, el 1969 a Woodstock. Hendrix, al·ludint al comportament del seu país en la guerra de Vietnam, va agafar la guitarra i va convertir l’himne nacional en un conjunt de sons que reproduïa el so dels avions de guerra, la xiuladissa de les bombes, el soroll que aquestes feien en esclatar, els trets dels fusells i de les metralladores i els xiscles de les víctimes. No cal dir que als polítics conservadors no els va fer gens de gràcia. Però no és pas el mateix ser conservador que ser feixista. Per molt menys, per haver blasmat una monarquia corrupta en les seves cançons, el cantant mallorquí Valtònyc va ser condemnat per l’Estat espanyol a tres anys i mig de presó i és avui a l’exili protegit per la justícia belga.
Però continuem amb les comparacions Washington–Catalunya que tan irreflexivament han volgut fer Arrimadas i Carrizosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Donald Trump, ajudat per un bon nombre de mitjans de comunicació, va empènyer la gent a violar la voluntat de les urnes per mitjà de mentides en un intent de legitimar-se tot desacreditant els justos guanyadors. L’Estat espanyol, amb el seu rei al capdavant i el suport de PP-PSOE-Ciudadanos-Vox, així com de jutges i fiscals i la immensa majoria de mitjans de comunicació, ha empès els espanyols a odiar Catalunya, tot cridant “¡A por ellos!”, en un intent de legitimar l’ús de la violència contra la seva gent i els seus polítics democràticament escollits.
No és estrany que dues dictadures com Turquia i la Xina s’emmirallin amb l’Estat espanyol i el presentin com a argument per continuar violant els drets humans dels seus dissidents. “Per què em renyeu a mi i no renyeu Espanya?”, pregunta Turquia a la Unió Europea. “Per què em renyeu quan apallisso, empresono i emmordasso els meus dissidents de Hong Kong i, en canvi, us feu l’orni quan Espanya apallissa, empresona i emmordassa els catalans?”, pregunta també la Xina.
Espanya és un Estat que a través dels seus governants, tribunals i cossos armats viola els drets humans. Ja li ho han retret les Nacions Unides, Amnistia Internacional i diversos tribunals europeus, però la resposta que reben és que la Unidad de España està per damunt dels drets humans. És la religió espanyola. Una religió inquisitorial que ve de la caverna i que diu que la convivència a Catalunya es fonamenta en la prohibició de la seva llibertat. En això té elements en comú amb els supremacistes blancs nord-americans. Un d’ells deia davant les càmeres de televisió: “Vull veure com s’enfonsa el Capitoli sobre aquest Congrés covard que, a més, ha girat l’esquena a Déu”. A Déu. Tots els supremacistes invoquen Déu. Cadascun hi posa la cara que vol, per exemple la Unidad de Espanya, però Déu sempre és amb ells. Ja ho deia Bob Dylan a “With God on our side”: “Sóc d’un país anomenat Midwest. M’hi vaig criar i em van ensenyar les lleis de la convivència. I aquest país té a Déu de part seva. Ho diuen els llibres d’història, ho diuen de manera tan bonica que fa goig. Carrega la cavalleria, cauen els indis. Carrega la cavalleria, moren els indis. El país era jove, tenia a Déu de part seva”.
La violència dels milers de nord-americans que van assaltar el Capitoli de Washington contrasta amb el pacifisme exemplar dels dos milions i mig de catalans que el Primer d’Octubre van ser ferotgement apallissats per les forces policials espanyoles pel sol fet de votar. Pel sol fet de votar! Però continuant amb les comparacions, mentre als Estats Units l’endemà mateix de l’assalt van ser diversos els dirigents de la policia que van plegar del seu càrrec, a l’Estat espanyol no sols hi romanen ben cofois, a més a més han estat felicitats, remunerats i condecorats.
Finalment, dins aquest marc de comparacions, només recordar que als Estats Units els presidents els escull el poble, no el Govern o els jutges, com fa Espanya a Catalunya. Espanya, quan el president escollit democràticament pel poble català no li agrada, el criminalitza, l’empresona o l’inhabilita perquè no pugui exercir. Només en els darrers tres anys ha fet això quatre vegades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Quim Torra. Quatre. I no tinguem cap dubte que, si guanya Laura Borràs, farà exactament el mateix. De fet, ja fa temps que s’estan esmolant les eines en aquest sentit. No hi ha candidat que odiïn més profundament que Laura Borràs, no hi ha candidat que els faci més por. Donald Trump violava la democràcia “per salvar Amèrica”, l’Estat espanyol viola la democràcia “per salvar Espanya”. Donald Trump i l’Estat espanyol tenen molt en comú. Especialment la seva divisa: tots dos violen els drets humans “per salvar la democràcia”.
51 
69 
