Quan la política té un problema que no sap com solucionar, els governants fracassats, asfixiats o oportunistes, o les tres coses alhora, convoquen eleccions anticipades i traslladen el problema a la societat.
Apa. Foteu-vos i voteu. Solucioneu vosaltres el que nosaltres no sabem com resoldre. Ara us muntem el circ electoral i us obliguem a decidir a qui voteu. Amb la pistola al pit, si pot ser. És el modus operandi de Pedro Sánchez o de Pere Aragonès. Tanmateix, ells no han inventat la sopa d’all.
A molts països i estats, i fins i tot a algunes colònies espanyoles, com Catalunya, és un mecanisme democràtic normal, legal, legítim i tot el que es vulgui. Què va fer Rajoy en els temps brutals del 155, sinó cridar a votar quan no tocava? Què li retreuen alguns al Puigdemont acovardit, partidista i desbordat pel poble d’octubre del 17, sinó que no va convocar eleccions anticipades com a fugida cap endavant i cap a enlloc?
Fer eleccions anticipades és relativament habitual. Però també és un privilegi absolutament frívol, partidista i abusiu. Un mètode trampós, de casino, de partida de cartes marcades. I molt perillós: el món està ple d’espavilats que han convocat eleccions anticipades i han signat la seva sentència de mort política.
Un fracàs polític es pot tapar convocant els ciutadans a les urnes. Una jugada oportunista es pot culminar amb una cita electoral calculadíssima, enquestes i horòscops en mà, il·luminada per les prediccions dels spin-doctors i dels mitjans i articulistes partidistes de capçalera. Es llancen els daus i comença una nova partida, com si aquí no hagués passat res. Cau i net i tornem a jugar, a veure si canvia el vent.
Al nucli dur de l’imperi occidental, els Estats Units, les eleccions presidencials es fan cada quatre anys el primer dimarts després de l’1 de novembre. Plogui o nevi. Amb guerra o pau. Amb sequera o cops d’estat de Trump. Peti qui peti. I tot i els problemes, drames, trampes i contradiccions de la democràcia nord-americana, el sistema funciona, de moment, amb una solidesa que ja la voldríem aquí.
En plena II Guerra Mundial, les grans eleccions nord-americanes es van celebrar quan tocava. El 7 de novembre de 1944.
Però aquí no. Aquí resulta que hi ha sequera d’aigua i d’estratègia, que Puigdemont juga amb la idea de tornar i muntar un sarau espectacular, que esclaten els casos Koldo o Ayuso o que el país va pel pedregar, i la sortida màgica és convocar eleccions abans d’hora.
Xuten la pilota cap endavant, amb la llei a la mà, i ja ens ho farem. Tots a córrer al circ electoral que ens han muntat quan s’han vist amb l’aigua al coll.
A Catalunya i Espanya les coses van així, ja que per desgràcia compartim una mateixa i viciada cultura política a la castellana. Tot polític, si pogués, faria el mateix. Prémer el botó nuclear i convocar eleccions quan li convingui. Els batlles no ho poden fer, gràcies a Déu, i tampoc moltes altres institucions. Per sort. El que han de fer és fer política i deixar-se de romanços i estratègies barates. I qui no pugui, que plegui i que obri joc, que mai no està de més, fins al dia que toqui tornar a votar.
Qui convoca eleccions anticipades, es digui Sánchez o Aragonès, hauria de plegar i dedicar-se a alguna cosa més productiva i útil per a la societat.
Ah, que no se’n surt en el seu dia a dia? Què ha descobert que no es pot governar en minoria absoluta? Que no sap o no pot pactar? Doncs plegui, home/dona, plegui, que el sistema té prou estabilitzadors automàtics i, a sobre, sempre és possible negociar i acordar altres majories… Ah, que a vostè això no li convé? Miri, molt senzill: foti’s i deixi que la democràcia funcioni, perquè sempre hi ha possibilitats. Ah, que vostè estaria més còmode amb majoria absoluta? Sens dubte, però de moment s’aguanta i la pròxima vegada ho torna a intentar, a veure si té més sort.
El mecanisme de les eleccions anticipades, que no té res d’excepcional i que sempre et venen com la més gran oportunitat històrica que han vist tots els temps, és fonamentalment pervers, infantil i manipulador. Una eina legal al servei de purs, crus i indigestos interessos de partit i problemes d’ego mal gestionats. Un abús, es miri per on es miri. I ara, qui vulgui deixar-se arrossegar a una cursa tramposa, sense preguntar-se per què correm i cap a on, té dos mesos al davant… I vinga, som-hi a discutir possibilitats, enquestes, maniobres i jugades mestres… Fins al pet bufat que tancarà tot el procés electoral i que no solucionarà res.
