Hi ha un fil d’or que va de l’abstenció del 23-J (700.000 vots independentistes menys) a la proposta del MHP Puigdemont el dimarts proppassat amb la pompa i circumstància internacionals d’un cap d’estat o president de la república en l’exili. Una performance que ha sacsejat el tauler d’escacs posant fi a una partida que no duia enlloc, i ha obert una nova amb dos jugadors, el govern espanyol (i, de retruc, l’estat) contra JxC o, si volem veure-ho a l’ús de la cavalleria, un duel entre els presidents Sánchez i Puigdemont. En termes de boxa, el que s’anomena “segons fora”.
ERC (400.000 vots perduts), la primera dels segons foragitats, no hi ha fet cap autocrítica; ans al contrari, ven el resultat com un triomf, perquè, quan es monopolitzen els mitjans de comunicació, hom pot dir el que li roti, fins i tot, un deliri, un miratge. Per exemple, que la proposta del president Puigdemont és, en realitat, un plagi de les seves. Els seguidors aplicaran la vella doctrina cristiana d'”hi crec perquè és absurd”. Es pot reinventar orwellianament la història recent parlant de la lluita solitària d’ERC quan és ERC la que va fer fora els seus aliats. Hom pot fer literalment el que vulgui.
Signe del canvi dels temps, tot aquest aparell de propaganda no ha servit per a res i l’opció republicana s’ha vist marginada, preterida, oblidada en la més pura irrellevància davant l’impacte del discurs del president Puigdemont.
Pels claus de Crist! Hi ha un líder indiscutible inhabilitat, però molt actiu i gairebé omnipresent; hi ha un teòric president de la Generalitat. Però quan el govern espanyol cerca un interlocutor, aquest és el president Puigdemont, el que ERC volia sacrificar en millors temps. És difícil trobar una situació més humiliant.
Tampoc s’han fet esperar les reaccions dels centenars de grupuscles i confraries d’independentistes de pedra més que picada, polvoritzada, producte de l’arrelat individualisme català. Tots amb el pas canviat, incapaços d’entendre la novetat de la situació i aferrissats a llurs dogmes “antiprocessistes” amb els que esperen agafar algun escó al grit gens original de “tots els altres són traïdors”.
De la reacció de la CUP no val la pena parlar perquè aquest periòdic és per a adults.
Qui sembla haver copsat el significat de l’abstenció és el president Puigdemont. Va entendre que es tractava d’una rebel·lió muda contra la partitocràcia amb un objectiu clarament independentista. Avesat, com és, a la política partidista, el president sap que la possibilitat de supervivència dels partits (el seu en concret) consisteix a posar-se al capdavant de les reivindicacions dels 700.000 abstencionistes.
Les condicions per a la investidura plantejades pel president són gairebé les que, com es veu a les xarxes, reclamaven els abstencionistes. Falta l’autodeterminació que, segons els seus propulsors, es presentarà en un segon moment, un cop el govern espanyol hagi acceptat, amb garanties, totes les altres, fins i tot l’amnistia i, el que és pitjor, la figura del relator, perquè, si no, no hi haurà investidura. És un programa de mínims, diuen a Junts; però el govern espanyol ho considera de màxims. S’entén que la ministra portaveu digui que estan en els antípodes. Tanmateix, confia que es trobaran a mig camí, al voltant de l’equador, suposo, entre els dos tròpics. Una zona on sovintegen les turmentes.
I aquest és el punt, si en aquesta zona hi ha possibilitat d’un acord que sigui referendat pels centralistes espanyols i els abstencionistes catalans. Sembla una mica complicat i aquí els dos líders, Sánchez i Puigdemont, es juguen llur prestigi, la seva legitimitat. Tot i sense oblidar que ambdós poden jugar la carta de noves eleccions. Per al PSOE, serien unes eleccions “patriòtiques”, atès que es ferien per tal d’evitar la supeditació de la política espanyola a les exigències catalanes. Per a JxC serien les eleccions que confirmarien el “sorpasso” a l’hegemonia d’ERC i anunciarien el resultat de les pròximes autonòmiques que un govern amb un suport parlamentari del 24% rebutja convocar.
Fracassada l’estratègia de la taula de diàleg i dependent dels resultats, unes noves eleccions posarien la qüestió de l’autodeterminació damunt la nova taula de la confrontació intel·ligent.
