Serà algun dia el català una llengua oficial a Europa, en un pla de relativa igualtat amb les altres llengües oficials europees? Ho veurem amb els nostres ulls o ja quedarà per als nostres besnets, si és que la UE encara existeix aleshores?
La cosa està una miqueta més complicada que el vodevil de les pensions, l’òmnibus i la mítica qüestió de confiança del president Sánchez, un autèntic unicorn polític que farà córrer rius de tinta (digital) i acabarà, com tot aquest espectacle, en un prometedor «continuarà», que és el que es posa quan no se sap què vindrà després ni falta que fa.
Quin català, amb una mica de cara i ulls, no s’emociona quan sent la llengua catalana al Congreso? A mi encara se’m posa pell de gallina… Doncs ara toca el català a la Unió Europea, cosa que al pas que anem arribarà quan no el parli ningú al carrer.
Però diuen que el govern espanyol ho té com una de les seves prioritats dintre de l’agenda europea, cosa que en realitat no hi ha ningú que sàpiga què és, igual que l’agenda espanyola: una endevinalla embolicada en un misteri i dintre d’un enigma, que diria Churchill.
Ho estem treballant amb molta intensitat i determinació, diuen, amb cara seriosa i sense que se’ls escapi el riure. Cal molta paciència, persuasió, complexíssimes negociacions polítiques entre estats i partits… Si s’ha de pagar alguna cosa, tranquils, que Espanya aporta 130 milions d’euros anuals per cobrir despeses de traducció. Per al català (a més del gallec i el basc), el que calgui, sense misèries, per això no patiu, que ja ho heu pagat amb escreix, gràcies a aquesta solidaritat tan catalana i tan espanyola alhora.
Tingueu en compte que hi ha un bloc popular (claríssima ultradreta) que ara mana a Europa (i no pregunteu qui manava abans ni en què es diferencien), que si la Meloni, que si l’Orban, que si el Manfred Weber, que si la Le Pen… No oblideu que les repúbliques bàltiques tenen por de reconèixer el rus als seus territoris, que els irlandesos ja se sap de què van, que hi ha dubtes jurídics que exigeixen treballar molt a fons… Però ara, amb el torn de la presidència polonesa, segur que li donem una empenteta al tema, els polonesos segur que no fallen. I si fallen, calma, que encara hi ha altres possibilitats…
Però jo, si fos polonès, preguntaria a l’estat espanyol per què no fa a Espanya el que demana que faci la Unió Europea. Per què no reconeix de veritat el català, per què no el protegeix de veritat, per què no deixa de tractar-lo com una llengua emprenyadora que el millor que podria fer és desaparèixer.
L’Europa política no és més catalanofòbica que l’Espanya política i social. És un club d’estats que no sap què fer amb el projecte europeu i, per tant, no fa res. Sí, prediquen aquell lema tan bonic, «unitat en la diversitat», però no s’ho creuen ni ells. No val per a cap comunitat nacional, llengua o tribu europea. La fòbia espanyola és la clau del bloqueig europeu, evidentment.
A Europa l’única unitat que funciona bé és la bancària. La unitat europea és una mentida immensa. Europa, com bé ha entès el tàndem Trump&Musk, no és res. Un mite, fonamentat en el desig d’acabar amb les guerres civils europees del segle XX i les anteriors. Una casta política i burocràtica que s’alimenta a ella mateixa, reglamentista, autista, allunyada dels europeus. Una repartidora d’almoines pressupostàries. Una presa de pèl política, cultural i social, incapaç fins i tot de garantir una defensa comuna europea en temps de guerra.
Però això des de Catalunya costa molt de veure, i per això és tan fàcil enganyar-nos amb la musiqueta europeista. Històricament, Catalunya ha aspirat a escapar d’Espanya per elevació: la idea és fer-nos més europeus que ningú i escapar hàbilment del sàdic colonialisme madrileny. Abans Brussel·les que Madrid. Abans europeus que espanyols i que el DNI digui el que vulgui. Escapisme polític, que topa sempre amb el mur impenetrable dels estats.
L’intent (bondadós i ingenu, irrellevant) d’aconseguir l’oficialitat europea del català va en aquesta línia: una mena de karaoke, com al Congreso, sense conseqüències reals. Pura façana, pur espectacle.
Veurem l’oficialitat europea del català aquest 2025? Jo diria que abans veurem volar els elefants. Però, per si de cas, a més de gaudir de la gran meravella d’una TVE 2 en català, gràcies al fet que no la veu ningú, ja m’ho apunto a l’agenda. Exactament, per a la setmana dels tres dijous. Ni abans ni després. Per si de cas, ja he posat el xampany (català, of course) a la nevera, aprofitant que no té data de caducitat.
