L’enèsima bufetada diplomàtica rebuda per Espanya l’ha feta, fa pocs dies, Mèxic. No l’ha convidada al 200 aniversari de la seva independència. El president López Obrador respon així a la incapacitat del regne espanyol (i del seu monarca) de reconèixer els crims perpetrats durant la colonització. De fet, inexplicablement, que el 12 d’octubre sigui el dia nacional d’Espanya, amb tota la càrrega colonialista, no deixa de ser un insult a centenars de milions de llatinoamericans. Si bé podríem discutir de la connexió entre els regnes confederals hispànics del segle XVI i l’Estat actual, la relació és més clara en el cas dels crims comesos per l’Espanya borbònica durant les guerres d’independència llatinoamericanes. Només per al cas de la guerra de la independència de Mèxic (1810-1821), i segons el portal Statistics of Wars, Opressions and Atrocities of the Nineteenth Century, les accions de guerra i la repressió contra la població civil independentista, a càrrec dels reialistes, van suposar 425.000 morts, per a una població estimada aleshores en 6,1 milions d’habitants. Una brutalitat extrema! Té raó Mèxic d’excloure un país bully com Espanya, que va continuar intentant “recuperar” Mèxic al llarg de tot el segle XIX, inclosa una esbojarrada expedició del general Prim el 1862. Mèxic, un país que mai va reconèixer el franquisme i que va saber protegir els exiliats republicans, està carregat de raó per renyar un país que mai ha demanat perdó pel mal fet al que avui és una potència demogràfica (127 milions de persones), econòmica (aviat el seu PIB farà el sorpasso a Espanya) i cultural (triplicant el nombre de lectors i consumidors culturals en espanyol que l’antiga metròpoli).
Efectivament, Espanya no demana mai perdó. Ans al contrari, considera que tota crítica és una ofensa a l’honor patri, i això provoca reaccions viscerals en què no se sap ben bé si es tracta d’un drama calderonià o una comèdia de José Luis Ozores (probablement una estranya barreja de tot plegat). Fa pocs anys, un interessant llibre d’Elvira Roca Barea, Imperiofobia tractava precisament de la manera com el món censurava l’actuació espanyola en el sentit que els enaltidors de la cort reial anomenaven “Llegenda Negra”. La realitat és que els propagandistes italians, luterans o britànics, en el context de l’edat moderna i les guerres de religió, tenien elements per queixar-se, i no s’inventaven (potser sí exageraven) les barbaritats que feien les tropes i forces d’ocupació espanyola en nom de la religió o la corona. La realitat és que el llibre de Roca Barea, enaltit per “intel·lectuals” com Vargas Llosa i Arcadi Espada, simplement feia el que ha fet sempre la intel·lectualitat espanyola: actuar amb una anòmia moral absoluta, una incapacitat d’experimentar empatia, un patrioterisme tan afectat com ridícul i una addicció al comodí argumental del “Y tú más!”.
Efectivament, si hi ha una cosa que caracteritza la relació d’Espanya amb si mateixa és l’absència clamorosa d’autocrítica. Ramón Cotarelo, que rere les polèmiques dels seus darrers anys continua demostrant que és un dels principals pensadors europeus, assenyala que el projecte de futur d’Espanya és el passat. És el que proposa avui el nacionalisme espanyol amb Vox com a punta de llança, i que té en els seus referents el nacional catolicisme (amb alguns retocs de trumpisme) propis de l’autarquia. En aquestes circumstàncies, és habitual aquella mena d’estrany sentiment de victimisme recurrent que el porta a una mena de malenconia paralitzant, barrejat amb la intransigència fruit de la seva ànsia uniformitzadora, tant a nivell religiós, com lingüístic i cultural. És això, sobretot, el que permet explicar l’arrelament de la ultradreta (sempre present, només de tant en tant vivible), i el pitjor de tot, la banalització de la seva presència per acció o omissió.
Efectivament, Espanya té massa cadàvers a l’armari, i no respon mai per cap. A tall d’exemple, i només vint anys abans del genocidi armeni, durant la segona guerra de la independència cubana (1895-1898) van cometre un dels pitjors genocidis del segle XIX, en els primers camps de concentració “Reconcentración”, impulsats pel general Weyler, consistents a concentrar població rural i urbana en espais sense condicions sanitàries ni higièniques ni subministrament d’aliments, confinats en situacions infrahumanes per evitar el suport dels cubans als independentistes. El resultat, un veritable crim de guerra en què segons un dels darrers estudis d’Andreas Stuki (2017) considerava que havien mort d’inanició i malalties 170.000 civils dels 400.000 tancats en els camps. Aquestes xifres, per a un país que abans de la guerra tenia 1,6 milions d’habitants, significa l’extermini de més d’una dècima part. Per cert, que Weyler encara té, incomprensiblement, un carrer a Badalona. Ha demanat perdó Espanya?
Podríem continuar. Entre el 1921 i el 1927 Espanya va fer servir armes químiques il·legals i prohibides pel Tractat de Versalles contra població civil durant la guerra del Riff. Això implicava bombardejar ciutats, mercats, rius i camps. De fet, segons alguns informes, els efectes avui són encara perdurables per l’alta incidència de càncers a la zona. Ha demanat perdó Espanya?
Paul Preston, un dels més prestigiosos hispanistes britànics, va titular el seu llibre sobre la Guerra Civil de manera molt significativa com L’Holocaust espanyol per definir el projecte d’extermini contra la dissidència social, política i nacional. El llibre conté un llistat d’atrocitats efectuades pel franquisme contra civils desarmats que el fa molt poc recomanable per a persones sensibles. Fa poc Andreu Barnils en recopilava algunes al seu article setmanal que deixarien Carles Porta i el seu Crims a l’altura d’un chiquipark. El cert és que no hi ha xifres més o menys fiables del nombre de víctimes (els càlculs actuals oscil·len entre les 500.000 i les 800.000), entenent que la guerra es va perllongar, en forma de guerrilles i repressió, dècades després de la seva finalització oficial, el 1939. Encara no està clara la xifra de desapareguts, que sembla oscil·lar entre 110.000 i 140.000, només superada per Pol Pot. I no existeix una xifra fiable, perquè l’Estat ha posat totes les dificultats possibles per investigar, registrar i fer recompte com faria una democràcia plena i no una que la seva veritable partida de naixement és el pronunciament del 18 de juliol. De fet, no hi ha hagut cap comissió de la veritat, perquè aquest és un Estat fonamentat sobre la mentida. La casa reial, que fa de cap d’estat gràcies a la continuïtat del franquisme, ha demanat perdó?
Algunes perles més. La tan enaltida División Azul va ser una de les unitats militars claus en el setge de Leningrad, que va durar gairebé dos anys i mig i que va causar la mort per inanició d’un milió de civils (un de cada tres residents de la ciutat) en un dels més execrables crims de guerra de la Segona Guerra Mundial. Ha demana perdó Espanya? Els russos no obliden. Especialment quan es permet fer exhibicions nazis i homenatges a Madrid d’aquests soldats espanyols amb uniformes de la Wehrmatch, mentre que els whatsapps de militars s’omplen de missatges que farien envermellir el mateix Goebbels.
Efectivament. Fa pocs dies va resultar polèmic el dia en què es commemora el genocidi armeni, en què l’Imperi Otomà i els Joves Turcs van perpetrar una de les pitjors massacres del segle XX que va inspirar, després, l’Holocaust contra els jueus, una generació després (la impunitat del primer va influir en la preparació del segon). Turquia prohibeix expressament que se’n parli. L’únic Premi Nobel turc, Orham Pamuk, en va parlar i viu exiliat. De fet, el dia que l’hi van concedir, la premsa d’Ankara ho va pràcticament silenciar, una nota minúscula a l’alçada d’un anunci per paraules. Dissentir de la versió oficial és delicte, com ho és pràcticament parlar una altra llengua que no sigui el turc. A diferència de la major part de països europeus, i del propi Parlament de Catalunya, Espanya no ha condemnat aquest acte execrable pel qual es va assassinar al voltant d’un milió i mig d’armenis. De fet, Javier Solana, antic cap de la diplomàcia europea el va minimitzar, tot criticant el reconeixement que va fer el president Biden, que va qualificar de “bufetada a Turquia”. Se sentia reconegut? És propi d’una mena d’hidalgo rendista señorito de Los santos inocentes tenir tan escassa empatia. S’emmiralla en Erdogan i el seu fonamentalisme religiós-nacionalista? Borrell, de fet, ja va fer el mateix, en el millor to del negacionisme espanyol, quan va minimitzar que es “matessin uns quants indis en la colonització”. I aquests són diplomàtics!
Amb tot això, servidor de vostès exposa com Turquia i Espanya, no només comparteixen cultura política, un peculiar sentit de democràcia orgànica, una religió nacionalista fonamentada en la intolerància contra la diferència, un orgull afectat i carrincló o un cinisme diplomàtic ofensiu, sinó la incapacitat d’autocrítica.
He enumerat tots aquests exemples històrics perquè tinc la impressió que les institucions catalanes i la seva classe política no són conscients de amb quin país tenim un conflicte. Qui és el nostre adversari i com se les gasta. Que és obvi que la taula de diàleg no pot ser altra cosa, des de la perspectiva hispànica, que un poltre de tortura recollit del museu de la Inquisició que faran servir de seguida que puguin. És obvi que, si no saps què és l’autocrítica i reconèixer l’altre com un igual, estàs incapacitat per conjugar el verb “negociar”. Que es pot ser de tot menys ingenu. Que Espanya no accepta altra lògica que la dels fets consumats. Que la confrontació és l’única via. I que, quan arribi la independència, poden passar dècades –com de fet va passar amb Mèxic o les seves antigues colònies- abans ho reconeguin. Si són incapaços de demanar perdó pels més execrables crims, com podem creure’ns que demanaran perdó per la bruta, antidemocràtica i repugnant repressió que estan fent de manera sistemàtica contra persones innocents? La història ens hauria de servir per alguna cosa. I, en relació amb Espanya, sol ser més útil que la ciència política. La història també ens ensenya que només la confrontació, sens adjectius, és l’única que ens pot fer avançar.
23 
112 
