No en vam fer gaire cas, perquè ja hi estem acostumats: fa una setmana (és a dir, una eternitat) la Unió Europea li va tornar a tancar la porta als morros al català. Ho van fer en un debat de set minuts i encara trobo que és massa temps per tornar a dir «nein», sempre en alemany, a l’oficialitat del català. «Nein», «nein» i més «nein», sempre en alemany, sempre els socis del PPVOX espanyol.
Això vol dir que les aparentment bones intencions del govern de Pedro Sánchez són tan bones com semblen? O que el projecte d’oficialitat de la nostra llengua a la UE és la més meravellosa oportunitat que han vist els segles des dels gloriosos temps d’Ausiàs March? Dubtós. Però no per al conseller Vila, que s’encarrega de fer veure que el govern Illa fa alguna cosa seriosa per defensar i promoure la llengua. Ell creu que no hi ha hagut fins ara cap govern espanyol que hagi fet tant pel català com el de Sánchez: que si la 2 en català, que si els «pinganillos» al Congreso, que si la pròrroga de permisos de residència…
Fa tres anys, tres, que oficialment el govern espanyol lluita per una oficialitat a Europa que no existeix a Espanya. Han promès que pagaran la festa i el que faci falta. Han amenaçat, amb la boca petita, de fer la punyeta i la traveta a possibles nous socis. Han fet informes a punta pala. Però no hi ha manera. Els malvats de Brussel·les sempre diuen «nein» als majors defensors del català que hem tingut mai a Madrid.
Tres anys, tres? Un estat gran i potent com Espanya, pidolant un reconeixement simbòlic? No poden ser tan inútils ni tan barroers ni tan incapaços de fer la cuina necessària i els intercanvis típics en aquestes qüestions. A vegades sospito que -a més del bloqueig indecent que practiquen els del PPVOX- els catalanistes de la Moncloa busquen hàbilment que sigui Europa qui digui «nein» al català: el ministre Albares actua i negocia amb una convicció perfectament descriptible, tot i la seva habilitat diplomàtica per quedar com un senyor.
Per tot això, la darrera negativa europea ha passat sense pena ni glòria. Algú s’esperava una llum verda?
Mentre els catalans ens dediquem a partir-nos la cara pel català als bars o al súper amb cambrers o caixeres supremacistes, mentre cantem ja les absoltes per la llengua i oblidem les penes a base de libacions de ratafia, resulta que la nostra menystinguda i putejada llengua té un èxit més que notable a internet o les xarxes. Una prova contundent és el fet que hi hagi l’extraordinària xifra de 118.000 dominis .cat. Des del 2005, aquest és el primer domini d’internet al món reservat a una llengua no estatal i ha anat fent passet a passet un camí d’èxit, com tantes altres iniciatives digitals. Les grans tecnològiques, les empreses o serveis transnacionals i les amenaces o oportunitats que pugui plantejar la IA són camps complexos, difícils, amb moltes batalles pendents i unes quantes de guanyades, però molt més rendibles i interessants que el Congreso madrileny, la 2Cat que no veu ningú o els «pinganillos» a Brussel·les.
Sempre és bo veure el camp de batalla sencer, no només els jocs de mans de la política colonial ni les per desgràcia imprescindibles i desagradables batusses amb metges, policies, influencers o repartidors a domicili entossudits a fer-nos passar pel tub de la «lengua del imperio». Més enllà dels tripijocs de la mala política i els típics numerets del sanchisme, hi ha vida i camp per córrer.
En qualsevol cas, a la comèdia del català a la UE no li queda ja molta vida.
Ha servit per embolicar la troca, per aconseguir uns vots a canvi d’unes promeses, per disfressar Sánchez de plurinacional i plurilingüístic i pluriprogre i pluri el que sigui… i poca cosa més. Foc d’encenalls i l’enèsima presa de pèl. Si no canvien la sagrada constitució del 78 i declaren l’oficialitat del català a Espanya amb tots els ets i uts, no hi ha res a fer. Mentre continuïn tractant-la com una llengua subsidiària i emprenyadora, que van arraconant sempre que poden, no hi ha res a fer. Si Andorra no entra a la UE, que sembla que no, no hi ha res a fer amb el somni de gaudir d’una jugada indirecta i que el català sigui plenament oficial a la UE, com el maltès, per exemple, que té només mig milió de parlants… però amb un estat al darrere, per petitó que sigui.
Conclusió? Si vols tenir la teva llengua i la teva bandera entre els estats que formen part del club d’estats que és la UE has de ser un estat. Tota la resta, mandangues per passar l’estona, xavalla perquè el nostre governet regional pugui penjar-se medalletes per totes les meravelles que fa en pro de la llengua, sense moure’s dels principis fonamentals del «sosiego y reconciliación» ni de l’amor profund a Extremadura i l’oli de Jaén i sobretot, sobretot, no trepitjant mai, però mai, cap ull de poll espanyolista.
Al capdavall, al caire del novè aniversari de l’1 d’octubre, hem arribat al descobriment de la sopa d’all. Ras i curt: si no vols que et vagin dient «nein» fins al dia del judici final, si vols una llengua oficial que se sumi a les vint-i-quatre que hi ha a la UE és imprescindible… tenir un estat! I per tenir un estat català el que cal fer és… Sí, sí, allò que vam deixar a mitges ara fa nou anys.
