El món s’uneix contra els Estats Units. Trump sembla capaç de posar d’acord a tota la humanitat en un punt: estem farts de l’hegemonia americana. L’únic país predisposat a col·laborar amb la nova administració és Rússia. Tota la resta volen distanciar-se’n. La pregunta, llavors, és saber si ens trobem davant d’un escenari circumstancial o aquest nou aïllament tindrà un llarg recorregut. És Trump un accident de la història? Hi ha una ideologia cohesionada entre els seus votants o sols és un magnat sonat i oportunista?
Les preguntes són fàcils de contestar: ningú representa de forma tan nítida i palesa els valors de la cultura americana com Donald Trump. Des d’un punt de vista de política interna, el seu antecedent més evident és el president Andrew Jackson, paradoxalment el fundador del partit demòcrata. La seva presidència estigué marcada per una agitació populista contra les elits liberals, el desmembrament de les estructures del govern federal, l’enfrontament amb el Tribunal Suprem i una política territorial expansionista. De fet, Trump és la culminació de l’estratègia iniciada per Nixon a la meitat dels seixanta per substituir als demòcrates als Estats del Sud pel seu suport a les campanyes pels drets civils. Nixon volia construir una aliança entre les classes populars blanques i els oligarques basada en un virulent conservadorisme anticomunista i antiliberal. Una unió contra natura que sempre ha estat el Sant calze del feixisme i que, finalment, es va segellar en les últimes eleccions: per primer cop el Partit Republicà guanyà el vot de la classe treballadora i dels empresaris.
Per altra part, la seva política exterior també té un clar precedent en Kissinger. La sorpresa que la traïció a Ucraïna ha generat entre els nostres dirigents i l’opinió pública internacional sols demostra la profunda ignorància dels nostres actuals experts. La República de la Xina, és a dir Taiwan, fou abandonada també el 1971 i, des de llavors, els americans han instrumentalitzat el seu suport a l’illa segons la seva conveniència i, fins i tot, no han tingut cap impediment en nomenar cínicament la seva política com a calculada ambigüitat. Ara Ucraïna pren el paper de Taiwan i Rússia el de la Xina, però és el mateix joc que vérem el 1971 i era tan previsible que ací ho anticipàrem el març de 2022. En tot cas, la diferència més destacable és que la discreció de Kissinger ha sigut substituïda per l’histrionisme de Trump qui, a més, és un addicte a la telerealitat i vol de nou innovar en els formats televisius creant una mena de 24 hores al Despatx Oval.
Per tant, no hi ha res nou sota el sol a la Casa Blanca. Encara més, Trump és un magnat sonat, però en la seva bogeria concentra tots els vicis de la societat americana. Tots els indicis i testimonis sobre la seva conducta indiquen que pateix un trastorn de la personalitat conegut com a narcisisme patològic. Es tracta d’una autèntica epidèmia, perquè el sistema capitalista, les noves tecnologies i els valors liberals augmenten les probabilitats de cultivar un ego desmesurat incapaç de connectar emocionalment amb els altres. Aquests mals tenen la seva màxima expressió en la societat americana, malgrat que s’han estès per tot el món perquè fins fa no res l’objectiu de tots els organismes internacionals era modernitzar la humanitat; és a dir, transformar-nos en blancs anglosaxons i protestants.
L’universalisme és, bàsicament, provincialisme anglosaxó. Després de la Segona Guerra Mundial, els intel·lectuals nord-americans s’erigiren en la mesura de totes les coses i desenvoluparen estàndards globals per homogeneïtzar-nos segons els seus paràmetres, perquè la resta de societats érem exemples de països fracassats. Tots havíem d’imitar el seu desenvolupament econòmic per arribar a ser democràcies liberals funcionals. Fa vuitanta anys que consumim massivament els seus models culturals per interioritzar que el darwinisme social és positiu sense adonar-nos que els Estats Units són una anomalia cultural. Durant l’ègida de la globalització, uns dels pocs autors que intentaren explicar-ho foren Geert Hofstede i Michael Minkov en el seu clàssic Cultures and Organization.
Mentre les tesis biologistes de l’ésser humà, que pretenien eliminar qualsevol pes o influència de la cultura, dominaven tots els campus universitaris, aquests professors començaren a oferir els seus serveis al sector privat explicant unes obvietats oblidades: les cultures són diferents perquè tenen valors diferents i, per tant, s’organitzen i treballen de formes diferents. Això vol dir que pensar que hi ha un model d’organització universal que és científicament superior per ser més eficient sols pot portar a les empreses al caos i el fracàs. De fet, els MBA són un producte d’una cultura específica, la nord-americana, que reflecteix la seva escala de valors i els executius formats amb aquesta mentalitat tenen greus dificultats amb la direcció d’equips d’altres nacionalitats.
En la seva obra, es pot trobar una àmplia classificació de països d’acord amb certes variables i els Estats Units destaquen com una nítida singularitat. Són el país més individualista i més contrari a la col·laboració. També són la societat més materialista i una de les més masculines en el sentit de confrontacionals i directes. L’estereotip de cowboy és, essencialment, cert i és el seu fonament nacional, conegut com el mite de la frontera: un país de pioners que, sense ajuda de cap autoritat pública, organització o principi de solidaritat, aconseguiren doblegar la natura d’un continent i exterminar els nadius sols amb la seva força de voluntat i el seu individualisme.
A excepció de l’Argentina, no hi ha cap país que visqués un procés formatiu semblant, sorgit d’una tabula rasa de colons blancs que, mitjançant una violència escassament coordinada des del poder central, edifiqués un Estat de dimensions continentals. Paradoxalment, sols Rússia té una expansió territorial semblant, malgrat que el seu projecte imperial estava imbuït d’una doctrina teocràtica on el cristianisme havia d’aturar les hordes orientals. Al contrari, la conquesta de l’oest era una empresa netament inspirada en el desig de progrés material. Així mateix, cap altra societat al món ha experimentat la mobilitat social que ha marcat els Estats Units. L’ambició sense límits i l’anhel del triomf que són l’aroma d’eixa xerrameca coneguda com a cultura de l’emprenedoria no poden arrelar a societats on tots sabem que el talent mai no és més important que el bressol.
A Europa sols la generació de postguerra, els famosos baby-boomers, va experimentar una gran mobilitat social ascendent. Ells arribaren massivament a la universitat, estudiaren i milloraren; però els seus fills ens hem estancat, no progressem o directament vivim pitjor que ells. No tenim un desig insaciable de conquerir el món, tranquil·lament podem entrar en una fase d’irrellevància, perquè a Europa hem vist tota mena d’imperis néixer i morir. Aquest pessimisme o fatalitat és una marca de la nostra identitat cultural i resignadament podem acceptar que si altres parts del món augmenten els seus nivells de consum; és lògic esperar que nosaltres no podrem fer-ho i haurem d’aprendre a gestionar la decadència de la forma més justa possible. Tanmateix, els nord-americans no poden acceptar amb tant d’estoïcisme la pèrdua de la seva hegemonia. El seu optimisme desfermat i el seu idealisme infantil xoquen amb la dura realitat d’haver estat superats per la Xina. Impacients, impulsius, consumistes bulímics, individualistes i agressius són un brou d’emocions negatives per ser explotades per figures delirants com Trump i Musk. La població no està preparada per acceptar pacíficament el seu declivi i la virulència dels seus dirigents cap a la resta del món sols farà que augmentar en els anys vinents. El secret del seu èxit com a país, malgrat tota la parafernàlia d’articles acadèmics escrits per economistes, mai no foren ni les seves institucions ni els seus valors protestants: era la geografia.
