Ja sabreu que el diputat Joan Ferran acaba de publicar un llibre on recupera la seva idea sobre la necessitat d’eliminar la suposada crosta nacionalista de TV3 i de Catalunya Ràdio. Maleïda Crosta, de fet es titula el llibre, amb tota la ràbia. Reclama uns mitjans públics despolititzats que no s’utilitzin com a eina per construir la nació catalana. Vol un llenguatge unificat que no connoti cap idea concreta de país perquè així tothom pugui sentir-se còmode amb els mitjans públics, des d’un independentista fins a un simpatitzant del PP. Segons Ferran, cal, entre d’altres coses, un llibre d’estil que concreti per exemple si s’ha de dir “estat espanyol” o “Espanya”, decantant-se ell, naturalment, per la segona opció. És la típica trampa de l’espanyolisme que pretén disfressar-se de pluralitat, és el típic discurs de Ciutadans -un partit a qui per cert Ferran dedica un gran elogi en el seu llibre-; aquest discurs segons el qual totes les expressions del nacionalisme català són partidistes i en canvi les contràries són neutrals. En resum, representa el ja famós no-nacionalisme espanyol. Quan sentis algú parlar d’objectivitat o de pluralitat, estigues segur que l’únic que vol, com tothom, és fer vèncer la seva veritat. Els mitjans públics sempre estaran polititzats igual que ho estan, per naturalesa, totes les altres coses que depenen del Govern. No pot ser d’una altra manera. Això que diuen tots els polítics quan arriben al poder, això del “jo governaré per tots”, és mentida, i només cal veure que tots haurem d’anar a 40 km/h per culpa d’un partit que va aconseguir només el 9% dels vots. I per molt CAC que hi hagi, els càrrecs dels mitjans públics sempre els acaba designant algú, i aquest algú és una persona que com a tal té idees personals sempre i arreu, i aquest algú que ha de triar els periodistes és escollit pels partits polítics en funció de les seves afinitats. Podrien, doncs, estalviar-nos els shows i els sous del CAC i arreglar-ho tot directament des del Parlament.
Ferran ha escrit el seu llibre en format de novel•la, barrejant realitat i ficció i adobant-la amb un alt grau de safareig morbós, fins al punt de dir que molts dels seus companys socialistes tenen fantasies sexuals amb Montserrat Nebrera. A banda d’això -que respon a un nivell baixíssim- no és seriós que un polític hagi d’amagar el seu discurs darrere de la literatura. En l’entrevista que li feia El Periódico l’altre dia, en ser preguntat sobre diverses cites del llibre, d’alguna manera se’n va desvincular aclarint que aquestes valoracions eren les d’un o un altre personatge de la novel•la. Com per exemple la d’Antoni Basses, que apareix com “un predicador nacionalcatòlic a la catalana que cola opinió per informació”. Tornem a la mateixa trampa. Tothom cola opinió per informació perquè la informació sempre està dotada d’opinió. Qualsevol fórmula està carregada de símbols, i referir-se a “l’estat espanyol” és igual de polític que referir-se a “Espanya” en tant que totes dues expressions connoten una ideologia nacional concreta i contrària. És impossible, doncs, que un votant del PP o del PSC pugui sentir-se identificat amb la tele i la ràdio que jo voldria, i viceversa. El que Ferran defensa no són uns mitjans públics que acontentin tothom -això ja hem dit que és impossible- sinó uns que vagin d’acord amb la seva idea de país, que és de fet el que està fent el PSC. Per Ferran, en Basses és dels dolents i en canvi en Cuní és dels que està, literalment, “net de culpa”. Tenim els mitjans que vol el PSC perquè són ells qui manen, i si tinguéssim un govern catalanista jo naturalment esperaria uns mitjans públics catalanistes. És veritat que dins de la inevitable parcialitat, hi ha maneres més tendencioses d’informar que d’altres, però la més tendenciosa de totes és precisament la de negar aquesta parcialitat, aquell “así son las cosas y así se las hemos contado” d’en Buruaga. És d’una ironia molt divertida que el senyor Ferran prediqui la despolitització dels mitjans públics amb un llibre en el qual ell, diputat del primer partit del Govern, es dedica a jutjar els periodistes d’aquests mitjans que ell assegura que vol independents.
PD: A la mateixa entrevista, se li pregunta quin és el principal somni que ha hagut d’abandonar pel fet de ser políticament impossible. I respon: “El de l’adveniment immediat d’una societat sense classes”. Bé, doncs a veure si els diners que guanya amb aquest llibre, malgrat que sigui fruit del seu esforç individual, els reparteix entre els escombriaires. Renoi, això de fer trampa és tot un vici.
