“Lluitar contra el mal no et fa bo”, deia Hemingway. Segur que l’escriptor nord-americà, que havia lluitat contra uns quants tirans com el general Franco, parlava per experiència pròpia. Segur que tenia al cap herois que havia conegut en moltes latituds, potser no gaire diferents del jove i carismàtic nou alcalde de Nova York. Que Zohran Mamdani hagi denunciat amb encert els mals de la gran ciutat, que hagi entès com de podrit estava el sistema de partits dels EUA, que hagi lluitat contra rivals gegants com el mateix Donald Trump… tot això el fa un lluitador magnètic i un guanyador èpic, però encara no el fa bo com a alcalde. Ho haurà de demostrar, i no serà fàcil.
Realment, la seva cursa electoral ha estat memorable. Amb 34 anys, nascut a l’Àfrica, sense un finançament sòlid, aquest jove musulmà del segle XXI ha derrotat els pitjors auguris i ha escrit una pàgina sensacional de superació. Ha demostrat que sap com vèncer obstacles, amb poca cosa més que una oratòria encesa i un discurs que ha connectat de meravella amb la majoria dels votants. Ha tret un 50’4% dels vots, més d’un milió de sufragis, passant al davant d’un dinosaure polític del mateix partit demòcrata, Mario Cuomo, que havia estat governador i que ha comptat amb tots els suports polítics i econòmics del país. El jove fill d’immigrants ha apel·lat a Nova York com la gran poma de les llibertats i dels somnis, i s’ha centrat en dilemes que les esquerres semblaven haver oblidat; els salaris, els lloguers, els drets dels treballadors…
I sobretot, s’ha erigit en el millor campió per castigar la supèrbia de Trump. L’inquilí de la Casa Blanca no ha estalviat retrets al nouvingut; l’ha tractat de dimoni bolxevic i gairebé de terrorista islàmic. Alguns republicans repatanis, estupefactes pel revés que han patit, estan buscant encara ara la manera d’impugnar la ciutadania nord-americana de Mamdani. Evidentment, no temen que el fenomen s’escampi al conjunt dels Estats Units, atès que ho veuen com una revolució circumscrita a les particularitats novaiorqueses. El rebot contra Mamdani és més un punt d’orgull, contra el que es considera un veritable enemic interior, i una amenaça simbòlica a l’hegemonia patriòtica populista. Per primera vegada, s’han esgarrifat amb un populisme d’esquerres que no s’arronsa davant la seva fatxenderia.
Aquí hem pogut comprovar de quina pasta està fet l’abnegat Zohran. Enfront de l’embat, no s’ha encongit. Ans al contrari, ha fet de judoka i ha aprofitat l’empenta del contrari per fer-lo caure. Ha acceptat l’esgrima contra el trumpisme allà on va néixer, a Nova York, i ha encomanat les ganes de donar una lliçó a tots els seus electors. “Els Trumps de Nova York són els que ens han portat la desgràcia”, ha declarat sense embuts, desfermant l’entusiasme dels seus seguidors i de molts, moltíssims, que no l’havien seguit fins ara. Ha quedat clar, doncs, que el polític novell és hàbil i coratjós, que sap parlar i que sap connectar amb els votants, incorporant si cal un puntet de demagògia antipolítica. Les seves virtuts s’han de reconèixer, i faríem bé de conèixer-les per entendre el seu triomf.
A partir d’aquí, arrenca un camí ple de dubtes i dificultats. Resta per veure si Mamdani serà també un bon administrador i si podrà complir alguna de les seves ambicioses promeses. Quins límits té el nou alcalde de Nova York? En la majoria de les qüestions, tindrà un bloqueig constant del govern federal de Trump, però tal cosa és relativament menor, en un sistema federal de debò. El que el farà patir són els problemes que pot tenir amb l’estat de Nova York, un gegant en població i en recursos, molt superior a la majoria dels països independents. La majoria de les competències de la ciutat són en mans de l’autoritat autònoma que dirigeix l’actual governadora Kathy Hochul, també del partit demòcrata, però que ja ha promès que no regalarà ni els quartos ni les disposicions extraordinàries que ha reclamat Mamdani.
Per exemple, des de Manhattan no es pot prendre la decisió de congelar els lloguers, ni tampoc la de fer el transport gratuït, ni la d’implantar el salari mínim de 30 dòlars. Qualsevol d’aquestes mesures cal que passi pel parlament de l’estat. En algun altre aspecte en què la ciutat disposa de més marge, com en l’augment d’alguns impostos als milionaris, el nou alcalde ja ha dit que s’ho estan pensant, i han encetat un diàleg amb Wall Street per veure què es pot fer sense espantar les grans fortunes i els inversors. I respecte a alguna altra promesa que podrien complir sense obstacles, com la creació de supermercats municipals, ja ho han deixat caure del tot. Els analistes polítics encara es fan creus de qui i com es va inventar una idea tan folla, que col·lideix amb els interessos de votants molt afins a Mamdani, és a dir els immigrants que regenten petits queviures.
En resum, podem veure que el primer edil de Nova York ja ha començat amb rebaixes i limitacions. Val a dir que anteriorment, els experiments d’esquerres a Nova York no han deixat un bon record; el darrer, amb Bill de Blasio, no va complir gairebé cap dels seus projectes, i es va desfer com un terròs, entre acusacions d’haver incrementat tant la taxa de delinqüència com la pressió fiscal. Li succeirà el mateix a Zohran Mamdani? Ja ho veurem. De moment, l’home de l’etern somriure i de la denúncia permanent ha fet la primer gesta, i ha aconseguit una matrícula d’honor en oratòria. Ara només li resta l’autèntic miracle, allò de construir una ciutat digna i justa, remant a la contra dels poders fàctics. Recordem-ho; lluitar contra el mal no et fa bo. O diguem-ho d’una altra manera; les ciutats saben parir revolucionaris, però a l’hora de resoldre problemes se’ls ventilen. No sé si us sona la cosa.
