“El nostre no és un projecte polític que tingui per vocació l’estabilitat espanyola. Si va bé per Catalunya, parlem-ne. Si no, adeu-siau”. Aquesta és la frase que va fer servir el president a l’exili i líder de Junts, Carles Puigdemont, per a posar punt final a l’acord de Brussel·les signat amb el PSOE el 9 de novembre del 2023, nou anys després de la consulta del 9-N, i que aquest mateix dijous ha ratificat la militància. La situació era des de fa temps insostenible. La negociació, com han reconegut dirigents del partit, s’havia convertit en una “tertúlia de bar” i no es produïen avançaments en cap de les carpetes obertes. Ni oficialitat del català a Europa, ni aplicació integra de la llei d’amnistia, aprovada fa més d’un any; ni les balances fiscals, ni un nou finançament de Catalunya basat en el concert econòmic, ni la llei contra la multireincidència o la llei contra les ocupacions delinqüencials, entre d’altres, i, molt menys, una sortida a la resolució del conflicte. Des de la banda socialista només hi havia retòrica i tacticisme en la negociació després d’un acord que Junts va treure pit amb la idea que ells cobraven per avançat i que l’“a canvi de res ha anat a la paperera de la història”.
Arribats a aquest punt, només hi havia la possibilitat de trencar, i molt han trigat a fer-ho perquè els resultats d’ara són els mateixos que els de fa un any. El camí del pacte està explorat, i s’ha vist inútil perquè els socialistes no estan disposats a fer concessions. Ho controlen tot. Tenen tot el poder -la Moncloa, Generalitat i Ajuntament– i sembla que els set diputats de Madrid els hi feien més nosa que servei. Només cal veure l’últim intent, o juguesca, que van intentar fer els socialistes amb un comunicat conjunt de l’estat espanyol amb el govern alemany per a l’oficialitat del català, que el segon va refredar l’endemà. Sánchez, de moment, aguantarà. Fins quan? Només ho sap ell, però Junts ha decidit deixar-ho estar quan encara es podia jugar el partit de tornada. L’estrany és que hagi aguantat tant quan el desgast que patia la formació era evident. I què ha canviat? Hi ha molts missatges que diuen que no ha canviat res, però, per començar, aquella majoria progressista de la investidura, de la qual feia gala el mateix Pedro Sánchez, tot i que era totalment falsa, perquè PNB i Junts no formen part del bloc progressista; ja no existeix. Sánchez ja no té majoria al Congrés, i ja no pot comptar amb Junts per a res. I, compte, que Feijóo, segons les paraules de Puigdemont de dilluns, malgrat que alguns estiguin encaparrats a situar Junts al costat de Vox, tampoc.
Junts, per la seva banda, ha de centrar els esforços en un nou cicle electoral que sembla lluny, però que els de Puigdemont han de preparar a consciència. Hi ha molt en joc, i que de cap de les maneres podia agafar-los mantenint un lligam infructuós i estèril amb el PSOE i fent de comparsa dels socialistes. “Ens preocupa el país i ens preocupa la seva gent, per això ens sentim compromesos a prendre decisions difícils, que raregen en un entorn dominat pel relat…”, ha manifestat Puigdemont després de conèixer el resultat de la consulta interna. De fet, ara Junts ha de ressituar-se. Ja no li serveix la negociació a Madrid, amb qui han trencat peres. Fins ara tota l’atenció estava centrada en els set diputats de Madrid i en la capacitat d’arrossegar el PSOE. Els de Puigdemont hauran de centrar la seva feina a fer d’oposició a Catalunya, i a erigir-se en alternativa al Govern de Salvador Illa, amb qui, per cert, Puigdemont va ser més dur que amb el mateix Sánchez.
Ara, la prioritat és acostar el seu missatge a Catalunya, on realment es juguen les garrofes davant l’amenaça d’Aliança Catalana, que s’alimenta de les ferides que ha deixat el Procés. Cal saber donar resposta a l’amenaça i al futur, deixar les batalles a un costat i proposar un pacte que només respongui a les necessitats de Catalunya. Un pacte que sigui única i exclusivament d’obediència catalana, sense tenir un ull posat a Madrid. El rellotge està en marxa, i no es pot perdre més temps. I aquells que adverteixen que ve l’extrema dreta, el que haurien de preguntar-se és què han fet per frenar-la. O l’han estat alimentant perquè Catalunya sigui ingovernable si no la governen ells.
