És un debat recurrent, entorn del Dia de record a les víctimes de l’Holocaust que hem commemorat aquesta setmana, el que discuteix sobre el tractament literari i cinematogràfic del genocidi nazi, sobre què s’hi val i què no s’hi val, sobre què és respectuós i què és banalitzador. M’ha tocat a vegades participant en aquests debats i hi ha hagut consens, per exemple, en considerar modèlic el tractament que en va fer Claude Lanzmann a la pel·lícula “Xoà”. Però tot es complica quan entrem en l’àmbit de la ficció narrativa, no estrictament documental. Jo hi he defensat sempre pel·lícules com “La llista de Schindler” o “El pianista del ghetto de Varsòvia” perquè m’han semblat intents de construir històries sòlides respectuoses amb la realitat històrica. Vaig veure “La llista de Schindler” al costat d’un supervivent d’Holocaust i li vaig preguntar si li semblava una pel·lícula fidel a la realitat. Em va respondre, encara emocionat, que era una pel·lícula realista fins a arribar al límit del qual és suportable: podria haver aprofundit encara més en la realitat, però hauria entrat ja en l’àmbit de què no es pot suportar.
En canvi, en aquests debats jo era absolutament crític amb una pel·lícula com “El nen del pijama a ratlles”, perquè em semblava que ens presentava una ena de faula (i no gaire bona) fent veure que es podia llegir en una clau realista, quan des d’aquesta clau realista la pel·lícula era literalment impossible. Si algú em diu “tinc una idea del que va ser l’Holocaust” perquè ha vist “La llista de Schindler” li puc respondre que potser és una idea parcial i insuficient, però no falsa. Mentre que si em diu que sap com eren els camps de concentració i extermini nazi perquè va veure “El nen del pijama a ratlles” li respondré que la idea que en pot tenir de com eren aquests camps a partir de la pel·lícula no té cap relació amb la realitat. És una faula, un conte, i no gaire bo a parer meu, però no es pot llegir en clau realista. I em sembla fet amb l’ambigüitat calculada necessària perquè ho pugui semblar, sense ser-ho. Per això a més de fallida la pel·lícula em sembla tramposa.
Llavors, m’han dit en alguns d’aquests debats, et deu semblar abominable “La vida és bella”, que és una faula, un conte de fades, i que com a aproximació realista al fet dels camps seria absolutament enganyosa. I el dic que no, que a mi “La vida és bella” m’agrada i m’emociona, perquè no és realista, però no fa veure que ho és, no proposa una lectura realista, ningú es pot enganyar projectant-hi aquesta mena de lectura. És una faula –i jo crec que bona, sobre la mentida pietosa i la paternitat- i ensenya de seguida les cartes per ser llegida com una faula. No fingeix ser el que no és. I per tant, no tant sols em sembla legítim -segurament en art tot és legítim- sinó que crec que funciona i no em deixa la sensació d’estar fent-me trampes.
L’art no té cap obligació de ser realista. Tampoc té cap obligació de no ser-ho. Hi ha creacions artístiques que tenen per objectiu retratar amb precisió una realitat històrica o social. Obres realistes. I hi ha obres artístiques enormement valuoses que fan servir fets i situacions irreals, alienes a la realitat, per parlar de veritats profundes i eternes, sense pretendre retratar una realitat conjuntural. Llegir les faules en clau realista és absurd. Ningú no dirà que sap que els animals parlen, perquè ho ha llegit a les faules de La Fontaine. L’òpera com a gènere es fonamenta en una convenció enfrontada al realisme: ningú no es diu les coses cantant. Els musicals també: no és realista que l’orquestra comenci a sonar quan Fred Astaire i Ginger Rogers comencen a ballar en una pèrgola enmig d’un parc desert. La clau és una altra. La relació amb les idees de veritat i de versemblança són del tot diferents. La realitat tangible, històrica, social, no és per a l’art l’única font de versemblança (ni tan sols la principal). S’hi val ser realista, escollir la realitat com a font de versemblança i, per tant, dir que allò que estàs explicant és veritat històricament o socialment. S’hi val distorsionar o caricaturitzar o inventar la realitat per intentar explicar a través d’una faula veritats no conjunturals. El que no s’hi val és enganyar. El que no s’hi val és fer passar bou per bèstia grossa. I el que no funciona és llegir en una clau el que de fet pertany a l’altra. A parer meu, “La llista de Schindler”, feta en clau més aviat realista, no enganya. “La vida és bella”, en clau de faula, tampoc. “El nen del pijama a ratlles” sí. Fer passar la faula per realisme històric. I si no enganya, permet enganyar-se a l’espectador i en un cert sentit ho promou.
En alguns temps i des d’algunes ideologies, el realisme ha estat considerat una obligació de l’art. Explicar la història tal com (figura) va passar. Retratar la societat tal com és. O com creus que és. O com voldries que fos. El pensament estalinista –que diria que està revifant a hores d’ara- exigia com a estètica el realisme social: tot s’havia de narrar en clau realista (social) i tot s’havia de llegir en clau realista (social), fins i tot el que no estava escrit en aquesta clau. Una perversió, una imposició ideològica, un dictat des del poder polític o intel·lectual, en el fons una forma de censura. El teatre de Brecht, que és ideològic, no és realista. Fa faules. La seva veritat no està en els fets o els ambients que narra, estrafets voluntàriament, sinó en una intenció profunda de l’autor. No fa trampes. “La escopeta nacional” és una faula genial de Berlanga i Azcona, que presenta unes situacions caricaturesques, que no pretenen ser realistes de tan exagerades, permet explicar el funcionament del món. En canvi, quan els mateixos autors fan “La vaquilla” el resultat és a parer meu, fallit –i, per a mi, encara pitjor, trampós- perquè semblen proposar-nos una faula d’una mirada realista a la Guerra Civil Espanyola. Qui tingui una idea de què va ser la guerra perquè ha vist la Vaquilla que s’ho faci mirar. Culpa de l’espectador que es creu el que no s’hauria de creure? Però culpa també del creador que afavoreix aquesta lectura.
Aquesta tensió entre la faula i la realitat, entre dues formes diferents –i contraposades!- de versemblança i de relació amb la veritat, també afecta el cinema català que ens és més pròxim. Faules excel·lents sobre la família o sobre la lluita individual són llegides com si fossin retrats realistes de la societat i de la història d’aquest país, com si fossin veritables tractats de sociologia, d’història o de ciència política. Funcionen perfectament com a faules, com grans històries exemplars (en el sentit de Cervantes), però si es llegeixen com a obres realistes, com a retrats fidels de la realitat social i històrica, fins i tot com a aproximacions costumistes precises, la seva versemblança se’n va en orris. I algú les llegeix així. Error de lectura, llavors. Però de vegades també són presentades així, com el que no són. I llavors l’error no és tan sols de qui llegeix, com també de qui escriu. Potser és aquest inquietant retorn al realisme social. Quan surto satisfet de veure aquestes pel·lícules, m’inquieta que em diguin que gràcies a elles han entès com era i com és la societat catalana contemporània. Tinc la sensació que és com si em diguessin que saben del cert que els animals parlen perquè han llegit La Fontaine o que tenen una idea clara de com eren els camps d’extermini nazis perquè han vist “La vida és bella”. I em sap greu, perquè no és veritat, però a mi m’agrada La Fontaine i “La vida és bella”.
