Deia la ministra de Sanitat, Ana Mato, que la mort de Manuel Fraga Iribarne “és una pèrdua molt sentida per a la societat espanyola en general”. Bé, no seré jo qui ho discuteixi perquè no tinc temps per perdre ni em sento inclòs en la seva afirmació; ara bé, si realment és així, la societat espanyola té un problema greu de relació amb si mateixa, amb la democràcia i amb la Història, però tot plegat és un afer que em queda lluny. Tampoc entraré ara a parlar del Fraga: tots sabem que en un país normal viuria en l’ostracisme i que no tindria cap reconeixement públic, però com ell mateix va establir, “Spain is different”.
Allò que em preocupa és l’actitud i la reacció d’alguns polítics de casa en relació a la mort d’aquest antic ministre de la dictadura. Com sempre, no perdem ocasió d’equivocar-nos. És com si ens deixéssim arrossegar per l’allau mediàtica i política espanyola i no volguéssim quedar malament. Deixem clar que era un col·laborador directe d’una tirania assassina però no podem evitar dir que va ser clau en la transició o que va fer progressar el país. I no parlo de catalans espanyolistes. Per exemple, el secretari general de la coalició més votada a Catalunya, que defensa un programa electoral catalanista, també va dedicar algunes lloances al difunt. També el president del país va trametre el seu condol. Em resulta incomprensible, i els asseguro que intento entendre-ho. Hauria estat millor no dir res de res i deixar passar els dies.
S’imaginen el president de Bòsnia o Croàcia trametent el seu condol per la mort d’un dels ministres de Slobodan Milosevic? La comparació no és exagerada i no parlo de fa dècades. Fa pocs anys, Fraga va afirmar que calia penjar els nacionalistes, i ho deia arran d’unes declaracions del diputat Joan Tardà. Quina mena de país tenim? Quina dignitat té Catalunya si és incapaç de reconèixer i assenyalar els seus botxins?
La distància que ens separa d’Europa és més gran que no ens pensem. Massa vegades els catalans, amb to burleta, diem que nosaltres som europeus i que els espanyols encara són lluny de ser-ne. No ens enganyem. Nosaltres tampoc no tenim una tradició democràtica prou arrelada ni un esperit nacional coherent ni valent. Som on som perquè sovint ens ho mereixem i som incapaços de fer altra cosa.
