“Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que s’acosta la seva devastació”. Aquesta és una mena de profecia -els tècnics més aviat dirien que és un vaticinium ex eventu, però en termes de concepte m’estimo més evitar el conflicte- que va escriure Lluc al seu Evangeli (20,21). Com sempre, els evangelis -recomano fervorosament la versió d’en Joan Francesc Mira (Proa, 2004)- descriuen amb criteri el poder. No podem oblidar mai que l’església cristiana fa dos mil anys que ronda i encara atreu audiències milionàries quan un grapat de capellans amb moltes hores de rosari es reclouen per triar el nou líder terrenal.
Fa temps que els exèrcits de la llei amb toga van començar a rondar els diferents poders de l’Estat. De fet, la persecució a la dissidència política ha estat habitual a la nostra societat. Només cal recordar que tenim una llei mordassa que tota aquesta trepa, amb prou majoria, no ha tingut pebrots de derogar. En els darrers quaranta anys s’ha deixat que el poder judicial anés més enllà dels marges que li pertocaven en la distribució de la separació de poders.
No cal ser la patata més cruixent de la bossa per constatar que, en les darreres dècades, la judicatura ha assumit, per incompetència, negligència o temeritat del poder polític, bona part de l’arbitratge dels grans conflictes del poder. I des de molt abans del Procés. Si bé cal tenir en compte que al ‘negociat’ contra l’independentisme la justícia hi va arribar l’última i amb una assistència de pissarrí del poder polític. Encara hi ha algú que afirma que els van portar un embolic que no els pertocava i van respondre com acostumen a fer.
La resposta dura contra el Procés, però, no va acabar d’emfatitzar el gran nivell de poder que podien ostentar, perquè contra els catalans, tots units feien força. Qualsevol institució política, civil, sindical, patronal, cultural o econòmica es va apuntar amb entusiasme al carro del xarop de bastó contra els independentistes irredempts. Un cop neutralitzada l’amenaça indepe, tothom va tornar al seu lloc. La judicatura va tornar als seus palaus de justícia reforçada com una mena de Navy Seals que havien estat capaços de resoldre una crisi sense precedents.
El poder judicial, ja de per si capaç d’enviar algú a la mort civil o retirar-li la llibertat, encara incrementava més la seva sobirania. Qualsevol institució de l’Estat havia de passar pel seu sedàs, amb la força de la ultima ratio del Codi Penal. El dret penal és un instrument que passa com les pipes, que un cop comences a menjar-ne no pots aturar-te encara que la sal et deixi els llavis com un pallasso. Cap desafiament, en el sentit ampli, al poder judicial, seria permès. I no cal mencionar la proposta del ministre Félix Bolaños de retirar-los el poder enorme que suposa una instrucció. Les legions feia molt temps que tenien encerclat Jerusalem, ara ja la tenen sota el seu poder i, a sobre, sense fiscal general.
