Aquesta Diada va escalfar motors al matí, a les xarxes, amb un tuit d’Òscar Andreu que rescatava la manifestació de 1977. Molts usuaris van interpretar que es tractava d’una creació feta amb intel·ligència artificial perquè recuperava una peça del No-Do feta -increïblement- des de la perspectiva del catalanisme. La veu en off explica, amb un fons d’ambient de la Santa Espina, que “la Diada evoca una data trista“, en referència a la caiguda de Barcelona de 1714: “Fa 263 anys, Catalunya va perdre una guerra i amb ella va perdre l’autogovern i les seves llibertats. A partir de llavors, Felip V els va obligar a dependre rígidament del poder central”. Sí, el No-Do. És a dir, l’Estat.
Aquell reportatge, monitorat i fiscalitzat des de Madrid, demostra per si sol la regressió de l’Estat espanyol pel que fa al reconeixement nacional de Catalunya. Avui dia a cap mitjà madrileny, sigui públic o privat, li passarà pel cap projectar una imatge de la manifestació de la Diada que no sigui agressiva o, directament, de menyspreu. A finals dels setanta, per contra, la incertesa política en què vivien i manaven les elits de Madrid, combinada amb la capacitat de mobilització del catalanisme, aconsellava guardar al calaix la brutalitat dels nacionals, al costat de la camisa blava i l’hablame en cristiano. Tenien clar que caldria fer concessions a Catalunya si volien continuar controlant l’Estat. Les mínimes, però algunes.
Aquesta feblesa política de les elits tardofranquistes encara venia d’abans. El No-Do de la Diada és xocant, però, com dirien els Dupondt, jo encara diria més. Si l’Estat dirigia el missatge dels mitjans de comunicació, encara controlava més fort un símbol tan important com els bitllets del Banc d’Espanya. I el 1971 -amb Franco vell, però més o menys viu- es va decidir que la nova emissió de 500 pessetes incorporés l’efígie de Jacint Verdaguer, retratat amb barretina, i amb el revers del Canigó vist des de Vernet (Conflent), un poble de la Catalunya Nord. Un paisatge francès en un bitllet espanyol, no sé si n’hi ha cap precedent. Verdaguer era catòlic i havia mort el 1902, així que el franquisme amb més visió el va considerar un instrument aprofitable i per això l’emissió es va presentar a Barcelona. Aquest bitllet blau, que els més grans recordaran perfectament, va circular fins ben entrats els anys vuitanta, quan va ser substituït per un altre de dedicat a Rosalía de Castro, amb un poema en gallec: “Non follas novas, ramallo de toxos e silvas sôs, hirtas, coma as miñas penas, feras, coma a miña dor” (“No hi ha fulles noves, un munt de soques i bardisses encarcarades, com les meves penes, ferotges, com el meu dolor”). Ep, això tampoc no és intel·ligència artificial.
Aquell clima d’una certa obertura nacional i lingüística va tenir els Jocs de Barcelona com a cant del cigne. Més enllà, els fills i els nets d’aquelles elits madrilenyes ja havien perdut el punt d’incertesa política que els aconsellava una mínima prudència. El símbol d’aquest nou context és la salvatjada policial del referèndum de 2017. Avui dia, ja fa molt de temps que el No-Do ha retrocedit fins a la postguerra i s’ha escampat per tots els mitjans de Madrid. I del pobre mossèn Cinto ja no se’n recorda ningú.
