A la baralla dins de l’independentisme hi ha un motiu recurrent, una mena de leit-motiv que expressa un retret mutu de falta de claredat al voltant dels projectes estratègics. Cap dels dos partits independentistes reconeix que l’altre tingui un projecte i, en cas de tenir-ne, que sigui versemblant.
Els republicans acusen JxC de parlar d’independència, d’unilateralitat, fins i tot de DUI, sense explicar en termes clars com es farà tot això. Ells, en canvi, han obert llur programa i llur cor i han embadalit a tothom amb el contingut estratègic del seu independentisme “pragmàtic”: assolir el poder a la Generalitat amb un govern independentista “d’àmplia base”, amb JxC, la CUP i els Comuns. La seva tasca seria gestionar amb eficàcia l’autonomia, mirant d’eixamplar la base social de l’independentisme fins al vuitanta per cent. Aleshores, sota tanta pressió popular, es negociaria un referèndum d’autodeterminació. No és un programa per a la independència aquí i ara, sinó a llarg termini.
Els junters repliquen que sí que han exposat diverses vegades el contingut estratègic de la seva “confrontació intel·ligent”, sigui dit sense cap ànim d’ofendre ningú. Si els resultats del 14-F ho permeten, s’haurà de formar un govern només d’independentistes, de JxC, ERC i CUP, sostingut per una majoria parlamentària i presidit pel candidat de JxC. La seva tasca serà engegar la via unilateral a la independència oferint a l’Estat negociar un referèndum d’autodeterminació vinculant al mateix temps que es posa en marxa la maquinària per organitzar-ho, en cas de rebuig per part de l’Estat. Això és un pla concret, diuen a JxC: una via unilateral amb dos carrils. La proposta d’ERC, en canvi, és un ajornament de la independència a tan llarg termini com la democratització d’Espanya.
Falsedat i heretgia, s’indignen a can ERC, l’independentisme pragmàtic és això, pragmàtic. Pot ser que trigui una mica, cosa d’una o dues generacions, mentre s’ompli la pica fins a arribar a la pràctica unanimitat independentista que guaita a l’horitzó en Joan Tardà. Però serà pràctic, tangible, real i no les boiroses fantasies d’un independentisme “hiperventilat”, fins i tot de llunàtics, i que, per cert, segueix sense aclarir com es fa la independència unilateral en termes nets, comprensibles per a tothom, encara que siguin “intel·ligents”.
L’última declaració del MHP Puigdemont prescindeix dels retrets. Es troba al seu Twitter, @KRLS, encara que no als mitjans públics, d’on el president està exclòs per ordre d’ERC. Reitera els passos pràctics, concrets de la proposta d’independència unilateral i hi afegeix tres de la rellevància més gran: a) les noves bases d’una col·laboració independentista al govern exigeixen lleialtat mútua (sap greu que això sigui “nou”); b) un acord davant el previsible rebuig de l’Estat (també sap greu); c) superar el 50% i procedir cap a la independència amb “l’aval del Parlament”. Clar i blau com el cel diàfan. Exigir més, més concrecions sobre com es procedirà davant segons quines reaccions de l’Estat que ningú no sap com reaccionarà, només es pot fer des de la mala fe. Sobretot si els que els demanen no han estat capaços d’oferir una alternativa viable aquí i ara. El plet, doncs, hauria de resoldre-se’n en favor de JxC. Això, ja se sap, només passarà després de les eleccions. Però passarà.
De vegades, el cuc ve amagat a la poma més lluïda. Les precisions del president encara poden precisar-se una mica més. D’una banda quant a la xifra de tall i, d’altra, quant al lloc de la proclamació d’independència.
Pel que fa a la xifra de tall, del cinquanta per cent, és neta i tanca la qüestió de si no hauria de demanar-se una majoria qualificada superior. Però, d’altra banda, introdueix un factor de confusió si no es fa palès de quin col·lectiu es treu el percentatge, si del cens, els votants o els escons. Els moderats demanen que sigui sobre el total de vots emesos vàlids, i els més moderats dels moderats, del cens. Argumenten que una declaració d’independència no es fa cada dia, que és una decisió prou greu i ha de ser suportada per una majoria del poble. Els més radicals, en canvi, creuen que ja n’hi ha prou amb la majoria d’escons al Parlament i argumenten que, com la càmera representa la sobirania popular, és la que pren les decisions. Amb més del cinquanta per cent dels escons a favor, el Parlament podrà proclamar la independència en sessió solemne. Perquè parla en nom del poble. I aquesta és la segona precisió: la declaració es farà en seu parlamentària, amb el Parlament com a subjecte, no pas com a avalador.
32 
344 
