Els periòdics i columnistes espanyols monolingües dediquen molt de temps a explicar-nos la tragèdia dels requisits lingüístics a les administracions autonòmiques que pretenen contractar professionals que no siguin tan obtusos intel·lectualment com per a no ser capaços de parlar dues llengües. Sembla que des de l’instant que un metge parla català, euskera o gallec, el seu ull clínic s’atrofia i les negligències mèdiques es disparen fins que la xifra de morts als hospitals és dantesca.
Per aquesta raó, el millor metge mai no pot saber català, però, misteriosament sempre parla castellà. Hi ha un misteriós nexe causal entre la pronunciació d’una fricativa velar sorda com la jota i els estudis de Medicina que permet als xiquets de Salamanca fer operacions a cor obert sense anestèsia al pati de l’escola.
Paradoxalment, aquest efecte disruptiu que té el català amb els sanitaris és del tot invers quan es tracta del cos de policia. Aquests funcionaris valoren molt el coneixement del català perquè desperta les subtileses de la ment i els investigadors afilen el seu enginy gràcies als reflexos conferits per la pràctica de conjugar ràpidament el doble de flexions verbals.
Hi ha una llegenda que afirma que, per arribar a Comissari General Comandant, és necessari passar un qüestionari d’ús dels pronoms febles perquè, gràcies al seu domini, és més fàcil ensumar on han amagat el cadàver els assassins quan se’ls interroga. Tots sabem que açò és veritat, perquè, en cas contrari, significaria que per a l’Estat espanyol parlar català en públic és un crim i necessita policies catalanoparlants per treballar com agents infiltrats en perilloses agrupacions de delinqüents lingüístics.
El sarcasme no ens pot fer obviar que el Ministeri de l’Interior ha reconegut de fet la direcció d’una operació de vigilància sobre un grup objectiu de persones que tenien en comú viure a territoris catalanoparlants i, a escala europea, ha donat munició per a les batalles jurídiques que organitzen els exiliats. Tanmateix, en defensa del jutge gendarme Grande-Marlaska s’ha de dir que la finalitat d’aquesta operació encoberta no eren adversaris polítics com els independentistes, perquè contra ells s’utilitzen mètodes més sofisticats i eficaços com softwares d’espionatge il·legals. El propòsit d’aquest pla era protegir els interessos del sector immobiliari, perquè els promotors urbanístics són el cor dels nostres partits i ells bateguen les comissions que fomenten els grans consensos nacionals. Per tant, no ens ha de sorprendre que la Policia Nacional, després de tot, sigui el seu exèrcit particular.
El ministre ha pretès justificar aquestes operacions de vigilància per la necessitat de recaptar informació per lluitar contra les assemblees de veïns i altres agrupacions plenes d’anarquistes, malgrat que cap fos italià. L’explicació fluixeja perquè per aquestes missions no és necessari infiltrar ningú ni crear identitats falses. És suficient amb assistir als seus actes i llegir les seves pàgines web per obtenir les dades necessàries per omplir qualsevol informe. És més, qualsevol actuació feta per un agent encobert amb una identitat falsa atorgada pel ministeri és il·legal si no està emparada a l’article 282 bis de la LECrim, ja que és exigència indispensable l’autorització del jutge d’instrucció. Per tant, Grande-Marlaska ha reconegut la comissió a plena llum del dia d’un delicte i no passa res… perquè a Espanya, simplement, no hi ha jutges, sols tenim jutges gendarmes.
Per altra part, l’objectiu d’aquests agents encoberts mai no fou recaptar informació. La seva missió era organitzar i dirigir la violència. Per aquesta raó, estaven tan interessats a participar en el torneig d’arts marcials de gimnasos anarquistes. Confiaven a fer contactes amb tronats passats de testosterona per incitar-los a cometre actes violents. La seva funció era reclutar activistes partidaris d’accions més radicals, organitzar-los, decidir els objectius i facilitar els mitjans per cometre els atemptats. Com és obvi, també havien de garantir la seva espectacular detenció i justificar l’increment de mesures repressives per lluitar contra aquesta nova amenaça.
És l’estratègia proactiva de lluita contra terrorista. És a dir, que l’Estat dirigeixi els terroristes per controlar-los millor i s’avança en la feina de reconversió ideològica als autèntics radicals per deixar-los, d’aquesta manera, sense una base de possibles militants. Tanmateix, alguns cops aquesta estratègia surt malament i hi ha accidents que frustren les detencions espectaculars o els terroristes s’adonen del joc i enganyen a la Policia, com va passar probablement tant a l’atemptat contra les Rambles com al 11-M, malgrat que tardarem decennis a saber la veritat.
En aquest cas, l’operació fracassà perquè no fou possible trobar-hi a ningú amb tants pardals al cap com per a llançar-se a la guerrilla urbana i els únics violents que hi havia a les organitzacions eren els policies. Tanmateix, la falta d’una autorització judicial exigeix una acció més contundent dels nostres polítics, i especialment del meu senador Carles Mulet al qui, com a antic veí de Benimaclet, no puc més que demanar-li que continuï pressionant el ministeri. No podem tolerar que la policia posi en perill les vides i les propietats dels ciutadans i això mateix ha passat al barri de Benimaclet.
No és una exageració de to conservador la meva alarma, l’article 282.5 bis exonera de responsabilitat penal a l’agent encobert que cometi delictes en el transcurs de les seves operacions. Sabem que a un cas de Barcelona, un d’aquests agents cometé diversos delictes contra la Salut Pública distribuint drogues entre joves per fer-se popular i guanyar-se la seva confiança. Es tracta de la comissió d’un delicte que té conseqüències negatives per a la societat que tots hem d’assumir amb els nostres impostos.
Per altra part, el Ministeri ens hauria d’explicar què hauria passat si aquest agent, amb problemes d’addicció pel que comenten les persones que el tractaren, hagués tingut un accident en un estat d’intoxicació. Si en tornar a casa amb un vehicle, per culpa d’una intoxicació hagués tingut un accident amb víctimes, què hauria fet l’Administració? Respondria pels danys generats o hem de suposar que la Policia encobriria una operació encoberta que, per no tindre autorització judicial, ja era del tot il·legal? El nostre ministre de l’Interior acostuma a parlar molt de l’estat de dret i ara té una magnífica ocasió per fer una gran explicació sobre com, a un estat de dret, l’actuació policial està sotmesa al poder judicial.
Tanmateix, el problema, com tot sabem, és que no n’hi ha de jutges a Espanya. Cap d’ells té intenció d’atallar una impunitat policial pròpia de les dictadures, perquè la seva carrera professional es detindria a l’instant. De fet, la policia es passa la LECrim pel forro i es riu a la cara dels jutges, que s’han de resignar a ser uns carallots i fer de comparsa si volen promocionar en la judicatura. No tinc cap dubte que per a un bon Policia Nacional, poca gent més burra deu haver-hi que un jutge, que es passa anys i panys estudiant i preparant oposicions perquè de la seva funció legalment establida a la LECrim se’n fotin olímpicament quatre funcionaris amb estudis secundaris. Certament, s’ha de ser un babau quan, en lloc de jutge, es pot ser policia.
2 
10 
