Una pintada més sobre una reixa metàl·lica ja pleníssima de pintades de tot tipus i una dotzena de modestes enganxines han estat notícia no només a Catalunya, sinó també a Madrid i, fins i tot, a l’altra banda de l’oceà, a l’Argentina. Una repercussió informativa desproporcionada que només s’explica perquè ha estat la primera conseqüència tangible vinculada a un cas de menyspreu contra la llengua catalana i els catalans en general. Fins ara, l’allau de denúncies pels canals oficials de catalanoparlants vexats a la sanitat o a qualsevol establiment públic han acabat en el fons d’un calaix de la Generalitat, que no ha mogut mai un dit en favor dels ciutadans d’aquest país. Les enganxines, per tant, són el primer inconvenient mínimament ressenyable que ha generat l’ofensa prèvia d’imposar el castellà.
També és significatiu que el propietari de la gelateria en qüestió hagi mantingut una actitud agressiva contra els clients humiliats, en comptes de -com sembla raonable en qualsevol establiment comercial, i més encara en el barri de Gràcia- disculpar-se i prendre mesures per millorar l’atenció al públic. Un fet que li ha causat encara més problemes d’imatge pública i el suport -potser no gaire desitjable- dels sectors més estridentment anticatalans que volten per les xarxes socials. Potser el local té vocació de ser nucli de reunió de l’espanyolisme més ultra i combatiu, que està convertint aquests gelats argentins en l’alternativa estiuenca de la plaça Artós. Cadascú tria els clients que més li agraden.
En definitiva, tornem a les estratègies de finals del franquisme, amb l’activisme de carrer com a actiu essencial en favor de la llengua. Això, amb la paradoxa d’una legislació que, teòricament, empara l’ús del català al mateix nivell que el castellà però que, des de sempre, s’incompleix sense conseqüències. Al final, les enganxines són la petita multa que no posarà mai la Generalitat. És per això que són notícia.
