És habitual que el cinema se serveixi de fets reals per explicar una història. Hi ha films que s’hi ajusten fidelment, d’altres només se’n serveixen, i n’hi ha que combinen ambdues coses. Totes tres opcions són legítimes i us puc donar exemples brillants en tots els sentits: “A sang freda”, de Richard Brooks, entre els primers; “Psicosi”, de Hitchcock, entre els segons; i “Monster”, de Patty Jenkins, entre els tercers. Però no sempre és així, perquè ni la recreació rigorosa ni la llicència narrativa garanteixen la qualitat. A “My Darling Clementine”, film que narra el famós duel entre els germans Earp i la banda dels Clanton, el 1881, John Ford se salta el rigor històric sense manies, i, no obstant això, el film és una obra mestra del cinema que no em canso mai de veure.
“Cronos”, de Fernando González Molina, que narra els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils l’agost de 2017, és molt fidel als fets. Introdueix alguns elements ficticis en benefici de la dramatització, certament, però en general és molt rigorosa. Ho és tant, que, al final, sembla més un “30 Minuts” de TV3, dramatitzat, que no pas un film de debò. En dir ‘de debò’, em refereixo a l’obligació que té tota obra cinematogràfica –especialment si ha transcorregut molt de temps entre els fets que descriu i la seva realització–, d’aportar-ne elements nous i una perspectiva molt més profunda, cosa que “Cronos” no fa. Sembla com si el director tingués instal·lades càmeres fixes en determinats punts i les anés punxant –ara els nervis d’Enric Auquer, ara els de Diana Gómez, ara els de Mònica López…–, per fer-ne un muntatge i servir-lo com a crònica televisiva. La diferència entre una càmera fixa i una càmera de cinema és que aquesta última té un cineasta al darrere. La primera no té ànima, es limita a mostrar el que té davant; la segona és subjectiva i ens mostra el punt de vista del director.
La manca de gruix dels personatges, éssers esquemàtics reduïts a caricatures, impedeix que l’espectador pugui establir el més mínim vincle emocional amb ells. La sobreactuació d’Enric Auquer, tot un festival de cares que volen transmetre un neguit permanent, no hi ajuda. Val a dir, però, que quan passa això, és més culpa del director que de l’actor. La resta d’intèrprets, tots molt bons, però mancats de direcció, fan el que poden. L’actriu Deborah Kerr em va explicar un dia que l’única indicació que el director Mervyn LeRoy va saber donar-li en el rodatge de “Quo Vadis”, va ser: “Recorda que estàs enamorada”. Doncs bé, hom diria que l’única indicació que González Molina va saber donar als actors de “Cronos” va ser: “Recordeu que esteu nerviosos”.
“Cronos” és una pirotècnia asèptica que confon el nerviosisme amb la tensió. Sap greu que gairebé mig segle després de Hitchcock, calgui explicar-ne la diferència. Això fa que veiem tota l’estona uns personatges amb els nervis a flor de pell, apressats, amoïnats, angoixats, però incapaços de dir-nos res que no sapiguem, fins al punt que l’acció no és més que una maniobra de distracció perquè no tinguem temps de preguntar-nos el perquè de tot plegat.
La tasca dels Mossos d’Esquadra en els atemptats del 2017 va ser formidable, i la gestió que en va fer Catalunya davant del món va ser la pròpia d’un Estat plenament autosuficient. Catalunya va demostrar la seva serena capacitat per afrontar uns atacs terroristes, que van causar setze morts i un centenar de ferits. “Cronos” se centra en això, però sense Catalunya. No em voldria equivocar, però diria que el mot ‘Catalunya’ no es pronuncia en cap moment del metratge. De fet, tota l’acció del film ens és narrada de manera absolutament descontextualitzada del marc històric que vivia el país en aquell moment. Barcelona apareix com una ciutat espanyola, i Catalunya, com a país, ni tan sols existeix. Al president Puigdemont ni se l’esmenta –només apareix borrosament i fugaç en una imatge d’arxiu– i quan s’al·ludeix a la seva figura se’l rebaixa a figureta. Se’ns parla sempre de “el president i el president del Govern”. El primer no és ningú i Catalunya no té Govern; el segon sí que és algú, és el ‘president del Govern [espanyol]’ (imatge d’arxiu amb Mariano Rajoy en primer terme).
L’ocultació que fa “Cronos” del president Carles Puigdemont i del fet nacional de Catalunya –els únics cops que sentim el mot ‘nacional’ són referits a Espanya– no és casual i respon a la superficialitat premeditada del film. N’hi ha prou que imaginem el paper fastigosament comparsa i espanyolitzat que hauria jugat Catalunya en aquells atemptats, si el lloc del president Puigdemont l’hagués ocupat Salvador Illa. Ja sé que amb Salvador Illa no hi hauria hagut 1 d’Octubre, però l’esmento per emfasitzar la diferència entre tenir un president catalanocèntric i tenir-ne un d’hispanocèntric en una situació com aquella.
L’Estat espanyol estava convençut que Catalunya se sentiria desbordada per la magnitud d’aquells atemptats i que correria a demanar-li ajuda. Però quan van veure que Catalunya no sols no necessitava Espanya per a res, sinó que en tenia prou amb quatre dies per atrapar els terroristes, i que la imatge que projectaven el president Puigdemont i la policia catalana era la d’un exquisit Estat d’Europa, no ho van poder suportar. Pretenien empetitir Catalunya, mostrant-la com una invàlida sense Espanya, i va ser just a l’inrevés. No sols el món no va veure Espanya enlloc, sinó que l’autogestió de Catalunya va despertar admiració i solidaritat. “Cronos”, d’això, no en diu res. El context del film és Espanya, i les pressions espanyoles al Govern català i als Mossos, amb l’objectiu que deleguessin el comandament de l’operació, ens són mostrades com aquelles petites picabaralles de les pel·lícules nord-americanes quan la policia local, sovint amb un xèrif al capdavant, veu que la policia federal vol ficar el nas en un afer de la seva jurisdicció.
L’el·lipsi ideològica que fa “Cronos” del marc sociopolític que vivia Catalunya en el moment dels atemptats, és d’una covardia intel·lectual i moral inacceptable. Aturem-nos-hi i contextualitzem els fets: Catalunya estava immersa en un procés d’alliberament nacional, la seva ciutadania estava convocada a les urnes per a la celebració d’un referèndum d’independència, i, ves per on, 45 dies abans d’aquest referèndum es produeixen els esmentats atemptats. Just 45 dies abans. I se sap que no únicament hi havia una connexió entre l’imam de Ripoll, líder de la cèl·lula d’Estat Islàmic, i el CNI, sinó que el pla inicial era volar la Sagrada Família. La Sagrada Família! Quina manera més fantàstica de traumatitzar i paralitzar la societat catalana, oi?
“A partir de la segona quinzena d’agost començaran a passar coses a Catalunya”, havia dit un mes abans l’exministre d’Afers Exteriors, García-Margallo. I, efectivament, tot just començada la segona quinzena d’agost, el 17, en va passar la primera. El refús espanyol a desclassificar el paper de l’Estat en aquells atemptats és molt eloqüent. Què amaga, Espanya? De què té por? Per què menysprea les víctimes que exigeixen saber la veritat? Tan esfereïdor és, el seu paper en aquesta història? D’un Estat que va crear una banda terrorista per matar persones i enterrar-les en calç viva, es pot esperar tot. Absolutament tot.
El cas és que d’aquest context sociopolític, “Cronos” no en diu res. Esmenta la Sagrada Família, sí, però sense cap profunditat. Les víctimes han dit que volen saber la veritat, però “Cronos” es limita a mostrar-los la crònica del trasbals dels Mossos, no el seu. Res més. Diu el director que calia temps, per poder fer-ne una pel·lícula. D’acord, acceptem aquest punt de vista. Han transcorregut nou anys en el decurs dels quals hem sabut un munt de coses que el 2017 no sabíem, i, tanmateix, “Cronos” en prescindeix. Només li interessa el neguit policíac. L’escenari global, que era Catalunya, la guerra política que lliurava contra Espanya, la potència del moviment independentista, les manifestacions de dos milions de persones… Res de res. No hi ha context.
“Cronos” comercialitza una tragèdia per fer una lloança dels Mossos d’Esquadra, únics protagonistes del film. En realitat sembla un film propagandístic per captar nous mossos, en la línia d’alguns films de Hollywood dels anys 50, com ara “L’FBI contra l’imperi del crim” (ves per on, de Mervyn LeRoy), produïts per fer nous policies. És trampós, per tant, que “Cronos” es presenti com una obra cinematogràfica que ha esperat nou anys per aportar coses que les ferides recents no permetien, i que en realitat sigui un mer telefilm sense més ambició que fer un ‘copiar i enganxar’ del relat periodístic. Perquè no és que González Molina, passi de puntetes sobre les qüestions que he comentat, és que ni tan sols hi passa! D’algú que espera una dècada per guanyar perspectiva i profunditat d’una tragèdia real, se n’espera compromís, no pas evasió moral, no pas evasió discursiva i manca de valor per defensar una tesi.
El més greu de “Cronos”, però, no és la seva simplificació expositiva ni la seva deserció de tot compromís polític. El més greu és el seu menysteniment per les víctimes. El film les deixa fora, del tot absents, del tot invisibles. De les seves vivències, de la seva tragèdia, de les seves reivindicacions encara avui, nou anys després!, en el sentit que no se les ha tingut en compte i que se senten abandonades i sense respostes, “Cronos” no en diu res. Res de res. Permeteu-me recordar les paraules d’una víctima a la plaça de Sant Jaume el 17 d’agost passat: “Jo hi vaig perdre un fill de tres anys –ara en tindria dotze–, vull saber la veritat i no deixaré de preguntar-ho fins que em mori”. Quina llàstima que Costa-Gavras tingui ja 93 anys. Quina gran pel·lícula hauria pogut fer.
