El 40 congrés del PSOE ha estat l’apoteosi del seu secretari general. Als seus peus, un partit pacificat, com van assenyalar tots els comentaristes amb una mica de nostàlgia. El triumvirat que ha presidit simbòlicament el conclave, González, Zapatero, Sánchez, està al seu torn presidit realment per Sánchez, en un moment gloriós. Diuen que ha recuperat a l’oblidat Rafael Hernando, perquè li recordi a l’oïda que és mortal, com als emperadors romans.
Els dos enemics del PSOE, Podemos i l’independentisme català que, paradoxalment, són els seus aliats, han sortit estomacats de la festa. González va carregar contra Podemos i, amb la gallardia d’un terç de Flandes, va declarar-se partidari del “règim del 78”, la bèstia pestífera dels marmessors del 15-M. Sánchez remata la taula del diàleg negant-se a qualsevol forma de referèndum i, per descomptat, vade retro, d’independència i recordant als catalans que Espanya és només una i és llur pàtria tant si volen com si no. És el mateix discurs d’Errejón que vol seduir els súbdits rebels perquè s’integren en una “unitat superior” anomenada Espanya.
El congrés ha estat un èxit a la búlgara. Però això no és un descobriment. El descobriment és veure l’impacte que té a Catalunya atès que una part de l’independentisme, el d’ERC, fa la seva política dins un marc vital espanyol. Amb l’argument que el context dominant a Catalunya és l’espanyol, es diu que la política catalana s’ha de fer en relació amb Madrid i, per això, s’ha organitzat una taula de diàleg, una mena de gat de Schrödinger, que ens durà i no ens durà a la independència al mateix temps.
Per a ERC, la independència és un desideràtum, un ideal llunyà. Junqueras reconeix que la independència és “un deure” històric. Però un deure que no és urgent complir, com no ho era el de Sancho Panza de fotre’s 3.000 flagells a les seves carns vives. La independència arribarà quan Déu sigui servit, com els flagells de Sancho.
No podem caure en perillosos unilateralismes, més espectaculars que reals. Hem de consolidar el que tenim i gestionar-ho bé, amb una orientació d’esquerra. Hem de col·laborar lleialment amb la política espanyola, sense perdre de vista el nostre llunyà desig. Però, com que no es pot servir a dos senyors al mateix temps, (el partit i el país), que diu l’Evangeli de Sant Mateu, al final, s’ha de triar i el resultat és l’abandonament de l’objectiu de la independència a canvi de l’hegemonia política dins l’autonomia, dins la pàtria espanyola de Pedro Sánchez. I això significa efectivament fer la política espanyola a Catalunya: monarquia, partitocràcia, corrupció, favoritisme i caciquisme.
Hom atribueix l’altra concepció de la independència grosso modo a JxC i el seu entorn. Aquests no han estat capaços de representar la unilateralitat amb igual força plàstica que la taula del diàleg, però sí d’argumentar-la millor. La base de la unilateralitat rau en el mandat de l’1-0 i la necessitat de culminar-ho. Sona una mica més heroic que el burocratisme republicà. Però no més atractiu atès que prové d’un partit polític que, com tots, és una suma d’interessos creats al llum i llar (ara que ven l’hivern) de la confortable autonomia.
Fa anys que tenim governs amb majoria absoluta independentista al Parlament i la societat, però ningú no ha fet res per apropar-nos a l’objectiu estratègic. Del que es tracta aleshores és de donar forma concreta a aquesta unilateralitat i no pot fer-se de cap altra forma que mitjançant una declaració unilateral d’independència en seu parlamentària. En l’enteniment que això posaria en marxa un procés imprevisible. Però un que forçaria una acció comuna de les institucions i el poble, en contacte directe, amb conseqüències també imprevisibles, com imprevisible va ser l’1-O. Aquesta és la tasca del CxR, un ens democràtic representatiu, propi del nostre temps, el segle XXI, i a l’avantguarda de la nova forma de fer política a l’època d’internet. Sembla mentida que els promotors no vegin que el que frena la seva expansió és la vinculació del CxR a JxC en la figura del seu president que també sembla voler servir dos senyors al mateix temps, el país i el partit; un partit aliat de govern dels que de cap manera volen la independència.
Si la declaració no es produeix, no hi haurà cap avanç vers la independència fins a la fi de la legislatura, atès que el termini de dos anys és fictici. Tan fictici com la segona i última reunió de la taula del diàleg i de la qual no hi ha actes de qualsevol mena, però sí moltes fotos i propaganda.
