El principal problema que ha patit l’independentisme els últims anys és el conservadorisme i l’egoisme dels líders. Una majoria de líders que, malgrat totes les proclames que feien abans de l’1-O, s’ha demostrat que no estaven disposats a pagar el cost personal que els podia suposar lluitar fins al final per la independència. I no només això, sinó que tampoc no estaven disposats a deixar el seu lloc als que sí que hi estam disposats.
Anar a la presó és un cost personal indiscutiblement greu, i si no ho volien assumir és fins i tot lògic que hagin deixat de lluitar per la independència per poder-ne sortir. Dic deixar de lluitar perquè avui a l’Espanya borbònica renunciar públicament a la unilateralitat (que és el preu que s’ha pagat pels indults) és efectivament renunciar a la independència. O algú creu que hi ha una via acordada i consensuada a la independència en un Estat que considera delicte que els diputats parlin de la independència al Parlament?
Aquest conservadorisme i egoisme dels que no estan disposats a fer els sacrificis que calen per la independència ni fer un pas al costat, s’ha vestit i dissimulat de mil maneres. Sigui amb uns arguments o amb uns altres, però és una rendició en tota regla. Suposa renegar de tot el que s’ha dit i fet des de l’inici del procés d’independència, venent la falsa idea que s’hi pot arribar per un altre camí.
En aquest article vull assenyalar la maquinària pseudoacadèmica que, dins l’engranatge més partidista que pateix l’independentisme, treballa per donar una pàtina intel·lectual a aquest relat de la rendició. I res millor per fer-ho que comentar l’últim article de Lluís Pérez, director acadèmic de la Fundació Irla (el think tank d’ERC), publicat a la Journal of Social Philosophy, on es defensa un dret a la “secessió no unilateral”.
La tesi del també professor de la UPF es construeix a partir del republicanisme anglosaxó, que dit siga de passada no té res a veure amb el pensament nacionalista, antimonàrquic i obrer que va confluir a la creació del seu partit. Aquesta tradició republicana, segons ell, es caracteritza principalment per lluitar contra les diferents formes de dominació i exclusió.
D’entrada, el curiós dret a la secessió “no unilateral” es basa en la coneguda tesi de la Cort Suprema del Canadà segons la qual si els quebequesos voten a favor de la independència no se’ls pot obligar a seguir formant part del Canadà. Fins aquí tot normal. El problema és que la Cort Suprema arribava a aquesta conclusió posant al centre principis liberals com el consentiment dels governats, que Pérez ignora en el seu article per centrar-se en l’obligació de negociar.
Aquesta negació del dret de secessió unilateral (com si es pogués anomenar dret a quelcom que necessita permís d’algú per exercir-se) es fonamenta en la sorprenent idea que la unilateralitat dels independentistes és moralment equivalent a la unilateralitat dels unionistes. És a dir, que un republicà ha de rebutjar igualment la hipotètica dominació i exclusió dels independentistes cap als que volen mantenir l’statu quo que la dominació i exclusió reals que exerceixen aquests últims sobre els independentistes.
No es pot descartar que sigui jo que no ha entès bé els principis republicans que justifiquen aquest esperpent teòric, tot i que també explica potser que un servidor no sigui republicà en el sentit anglosaxó. Però a mi la tesi que cal permís de qui exerceix la dominació per alliberar-se’n em grinyola una mica. La tesi que reconèixer el dret a la secessió unilateral pot comportar la dominació i l’exclusió dels unionistes em sembla, dit així, una idea bastant unionista.
Com amb tantes coses, segurament el test que cal aplicar és veure si els mateixos principis ens servirien per a altres formes de dominació i discriminació. L’alliberament unilateral de dones, col·lectius LGTBI, immigrants, esclaus, indígenes, etc. es pot fer sense permís dels homes, heteros, autòctons, esclavistes i colonitzadors, o cal negociar-ho i veure si ens posam d’acord? Crec que no calen més preguntes.
És evident que Catalunya ve patint la dominació arbitrària de la majoria nacional espanyola des de temps immemorials. I de forma molt exacerbada des que l’Estat va decidir que el vot dels catalans no tenia cap valor. Decidint això va de facto abolir la democràcia a Catalunya. A dia d’avui es pot dir que l’obligació de negociar a la qual al·ludia el tribunal canadenc s’ha incomplert de forma inqüestionable.
En aquest context, és igual si ens definim republicans, liberals o només demòcrates. Si som honestos, sabem que la llibertat serà unilateral o no serà.
17 
1 
