Segons el darrer Baròmetre de la Imatge d’Espanya, Felip VI i la monarquia espanyola i obtenen un aprovat justíssim per part dels seus súbdits. Però els Borbons i aquesta institució no democràtica romanen en un búnquer de protecció política difícilment explicable, sobretot perquè és el PSOE el partit que més batalla per mantenir el búnquer ben tancat. La pedra angular del règim del 78 està per sobre de tot, també per al govern més progressista -i monàrquic- de la història, i és clar, per a la dreta i l’extrema dreta.
A Catalunya, tant el president Illa com l’alcalde Collboni han corregut a rebre amb grans somriures el monarca i a recuperar la simbologia borbònica a banda i banda de Sant Jaume en nom de la recuperació de la “normalitat” a Catalunya, com si el republicanisme, o fins i tot el desig de tenir una monarquia no corrupta i extractiva, no fossin normals. Per al Borbó, i per al PSC, els catalans tornem a ser ‘normals’ i súbdits autonòmics, una circumstància que permet al monarca fer discursos de Nadal buits i prescindibles, apel·lant als tòpics de la solidaritat i la unitat davant de desgràcies com la DANA al País Valencià. Ara ja no cal aquell ‘a por ellos’, perquè l’independentisme, per circumstàncies diverses, falca el govern espanyol -i ERC també el català- i a més torna a estar debilitat electoralment i políticament fins al punt que no és cap amenaça real per al règim. Aquell 1-O, en què la societat civil i els partits independentistes van aconseguir que un Estat fes fallida per un dia, queda molt lluny. I a Madrid ho saben i en treuen suc.
El discurs de Nadal de Felip VI constata també que, malgrat que el PSOE s’ha hagut de moure com mai, amb la llei d’amnistia -que això sí, no s’ha aplicat plenament ni judicialment ni políticament- i la perspectiva d’un finançament singular per a Catalunya, el concepte d’Espanya i de nació espanyola no està amenaçat pels nacionalismes perifèrics, ara socis a Madrid. Una distensió que permet al monarca farcir una intervenció amb els tòpics més recurrents i esquivar les autèntiques preocupacions quotidianes dels seus súbdits.
I amb quatre tòpics i una escenografia casposa, la monarquia espanyola continuarà vivint amb impunitat absoluta, protegida pels partits del règim i recosint unes elits extractives que fan que Espanya sigui cada vegada més pobre. En tots els sentits.
