La muntanya de la majoria absoluta independentista en vot popular i escons, després de moltes i angunioses fatigues de més de cinc setmanes de duració, ha parit un ratolí. De vegades, les muntanyes, els gloriosos atributs de la geologia, adés màgics, adés sagrats i sota els quals brogeixen els titans i els centimans vençuts pels olímpics, s’avenen a fer un rol més modest i donen a llum un ratolí. I no un ratolí sagrat, màgic, capaç de sobreviure als moixos, sinó un humil ratolí casolà que només vol desaparèixer, com el preacord signat entre ERC i la CUP.
Segur que els lectors coincidiran amb mi en una impressió gens ressaltada als mitjans, però molt perceptible l’endemà de les eleccions del 14-F: cap esclat d’entusiasme col·lectiu davant la notícia de la majoria absoluta independentista. Ans al contrari, l’esfera pública semblava tenyida de resignació i no només entre els votants de JxC, sinó a tot arreu; els votants de JxC, a la resignació afegien la frustració. Tot es cobria amb el subtil vel conformitat.
Hom va entendre per fi que l’anomenada “victòria de l’independentisme” era en realitat una victòria dels partits que es deien “independentistes”, sense ser-ho, o sense ser-ho alguns d’ells. Va veure per fi que l’expressió “partits independentistes” era una falsedat, acceptada per tothom que feia el joc als partits no independentistes. Es pot dir, i es diu, car l’ésser humà és lliure, que sí que tots ho són, de partits independentistes amb estratègies diferents cap al mateix objectiu de la independència. Cert, hi ha diferències notòries, fins i tot insuperables: la diferència que hi ha entre tenir una estratègia aquí i ara i no tenir-ne cap o tenir-ne una diferida fins a la segona arribada del Messies.
Només amb el ratolí del preacord entre ERC i la CUP, els votants independentistes de bona se n’adonaran que no és això el que van votar. El text no esmenta ni de passada la unilateralitat ni la independència; ni tan sols l’angèlica figura de la “República catalana” al bel mig del cel de la utopia ibèrica. S’ha acabat el bròquil de la quimera. Als votants els va passar com a Sant Tomàs, però a l’inrevés: a l’apòstol li calia tocar les nafres de Crist per creure; als votants, les nafres de la independència per deixar de creure. Ara per ara, tanmateix, això ja no té solució i encara menys pensar a unes noves eleccions quan els que han guanyat les passades saben que els ha tocat la loteria.
Si el preacord omet la unilateralitat i la independència i s’oblida del famós “esperit republicà” que omple de goig els cors pragmàtics, no es pot dir un preacord independentista. En canvi sí que està farcit de promeses de polítiques públiques molt raonables, com si la mala consciència els fes acumular-les per amagar el buit da la manca d’esperit independentista. Xerrar sobre l’ordre públic, la sanitat, l’habitatge les mesures de reconstrucció, etc., a dins del marc autonòmic es pot fer de franc. Parlar de la unilateralitat i la independència, no. I aquesta és la vertadera diferència entre les anomenades estratègies diferents. La que és i la que no és.
A més de l’ominós silenci sobre la unilateralitat i la independència d’un govern que es vol independentista i del munt d’inestimables promeses de polítiques sectorials, garantides per les experiències pràctiques de l’eficàcia passada, el preacord deixa clar que ERC continuarà amb la seva política d’institucionalitzar una taula de negociació i diàleg que sembla tan real com el vaixell de l’holandès errant. És un encert i té quatre anys per practicar. Bona part del pensament i la literatura occidentals s’ha fet per mitjà de diàlegs. Hi ha molt a aprendre. A l’ocasió i pels tres anys de pràctica, recomano l’insuperable Esperant Godot, de Beckett. Canvieu Godot per independència i tindreu segur l’espectacle tres o tres-cents anys més.
El que no pot passar ni passarà mai és que la proposició concreta d’aquest ànim perpètuament dialogant sigui acceptada per l’Estat, ni tan sols amb la molt descolorida, balbucejant i vergonyosa fórmula de treballar per assolir les condicions necessàries al llarg de la legislatura per a realitzar un nou embat democràtic, preferentment en forma de referèndum.
Encara no s’havien imprès els bits de la notícia a les pantalles del gobierno quan va sortir el ministre Àbalos, el gran paladí de la unitat d’Espanya, a rebutjar tota mena de referèndum de qualsevol classe i a reafirmar la ferma voluntat del gobierno de continuar amb el diàleg de Godot.
Suposo que els caps pensants de JxC estaran ara cercant una decisió enmig d’un fibló d’urgències, però confio que, com l’adreçat del poema de Kipling, sabran conservar la sang freda. La meva, com que és més calenta, no em permet veure-hi cap raó perquè JxC hagi d’entrar a un govern no independentista per seguir legitimant la claudicació.
373 
350 
