El 27 de desembre passat, Hèctor López Bofill, Doctor en Dret i professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, va fer una piulada al seu compte de Twitter amb aquesta reflexió: “Contradiccions independentistes, 1: s’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de Covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú com a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”. Tres dies després, la Universitat Pompeu Fabra emetia el següent comunicat: “La Universitat Pompeu Fabra respecta el principi democràtic de la llibertat d’expressió, com no pot ser d’una altra manera. No obstant això, la Direcció de la UPF considera que una piulada del dia 27 de desembre del professor Hèctor López Bofill, membre de la seva comunitat, no reflecteix ni la visió ni els valors d’aquesta universitat. Tot i que aquesta manifestació no s’ha produït a les instal·lacions de la UPF ni està relacionada amb les activitats acadèmiques, s’ha demanat a l’òrgan competent de la universitat que explori si, en virtut dels principis i mecanismes que recull el Codi Ètic, pertoca emprendre algun tipus d’acció”.
Aquest comunicat, que llançava una sibil·lina amenaça de càstig i que guarda parentiu amb aquell lema franquista que deia “vamos a tomar medidas”, constitueix una agressió inadmissible contra la persona del professor López Bofill i degrada profundament la UPF, alhora que la retrata com un hipòcrita guardià de les essències del nacionalisme espanyol. Estem parlant d’una universitat que arriba a l’extrem de vulnerar no sols un dret humà bàsic, sinó també els principis que haurien de regir la seva existència com a institució del saber. No és un problema del rector, tant de bo es reduís a una sola persona, és un problema intrínsec i d’arrels més pregones.
Tanmateix, ja fa dies que el rector hauria d’haver sortit del seu despatx i presentat la dimissió. Quan una universitat criminalitza i persegueix el pensament i l’expressió cívica d’aquest pensament és que ha deixat de ser una institució del saber per convertir-se en un instrument al servei d’una ideologia totalitària. Que les persones redactores de l’esmentat comunicat es mantinguin a l’ombra, sense donar la cara, demostra els extrems a què arriba la seva covardia. Precisament perquè sóc escriptor sé prou bé que els textos no s’escriuen sols, sempre hi ha al darrere un autor o uns autors. Per tant, no s’hi val llançar la pedra i amagar la mà. Amagar-se al darrere d’un eufemisme com “la direcció” és del tot inadmissible. Tota la direcció? Només una part? Quins noms subscriuen el text i quins noms no el subscriuen? Si n’hi ha que no, per què callen i n’esdevenen còmplices? Per què no es van rebel·lar quan tocava davant la barbaritat que s’estava perpetrant? Per què romanen a l’ombra, ara que el cas ha agafat més volada?
És d’agrair que algun professor de la UPF, a títol particular, com ara la doctora Mercè Lorente i Casafont, o la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya hagin replicat amb claredat. La primera, dient: “Aquest comunicat no em representa com a professora de la UPF. Aquest comunicat és absolutament contradictori: o respecteu la llibertat d’expressió o no. Aquest comunicat és impropi d’una universitat democràtica. Qui hi ha darrere d’aquestes accions?”. I la segona: El nucli de la FNEC UPF troba inacceptable el comunicat de la UPF, i instem la Direcció a rectificar i a protegir la llibertat d’expressió i de càtedra de la comunitat”.
N’hi ha prou d’analitzar el susdit comunicat per veure que no és tan sols un despropòsit en si mateix, sinó que revela la plena consciència que tenien els seus autors d’estar redactant un text contrari als principis democràtics més bàsics. Per això comencen dient que respecten aquests principis “com no pot ser d’una altra manera” i reconeixen –no els queda altre remei–, que les manifestacions del professor López Bofill no s’han fet a la UPF ni tenen cap relació amb les activitats acadèmiques. Tot i així, ves per on, remarquen que el pensament de l’esmentat professor “no reflecteix ni la visió ni els valors d’aquesta universitat”.
Arribats aquí, permeteu-me senyors i senyores directius de la UPF, que us faci unes preguntes: de quins “valors” esteu parlant? Considereu un “valor de la UPF” el fet d’estigmatitzar, reprovar i perseguir un professor per tenir la gosadia de pensar per si mateix? Considereu un “valor” amenaçar-lo dient-li que explorareu si l’expressió del seu pensament vulnera el Codi Ètic de la universitat? De quin codi ètic estem parlant? On és l’ètica d’un codi que no admet que els professors puguin expressar lliurement les seves idees i la seva visió del món a títol personal quan vulguin i allà on vulguin? Quan diem UPF, estem parlant d’una universitat democràtica o d’un instrument de vigilància, espionatge i repressió contra persones desafectes a la ‘unidad de España’? És la UPF una delegació de la Stasi espanyola?
No s’hi val la maniobra forçada d’última hora del rector de dir que finalment no s’ha obert cap expedient i de convocar un Claustre extraordinari a final de gener per a debatre “casos com l’esmentat”. No s’hi val per dues raons. La primera, perquè el mal ja està fet i la maniobra només respon a l’intent de netejar la cara de la direcció de la UPF; la segona, perquè el debat no té cap fonament, atès que el principi democràtic de la llibertat d’expressió és prou clar i el professor López Bofill s’ha limitat a exercir-lo. Ha estat la direcció de la UPF qui ha violat aquest principi i és aquesta direcció qui hauria de ser reprovada, expedientada i forçada a dimitir en bloc per haver degradat la imatge pública de la institució que representa.
Quan dic que el mal ja està fet em refereixo a l’efecte psicològic que provoquen en una persona la fiscalització, reprovació i amenaça de càstig per haver expressat públicament un raonament personal sobre un tema d’interès general. La maniobra de la UPF, com a agent repressor, consistia a inocular la por i el verí de l’autocensura en persones que per la seva professió poden tenir ascendència sobre la ciutadania. Es tracta de criminalitzar l’independentisme, es tracta de criminalitzar tota idea fonamentada en la llibertat nacional de Catalunya i d’amagar que Espanya està disposada a arribar fins a les últimes conseqüències per impedir-la. D’això, però, en parlaré en un altre article. De moment, si la direcció de la Universitat Pompeu Fabra està de debò interessada a salvaguardar la imatge de la institució, ha de fer dues coses: una, restituir l’honorabilitat del professor Hèctor López Bofill presentant un comunicat públic de disculpa; i dues, presentar la dimissió com a constatació que aquesta disculpa, si arriba, respon a una profunda convicció democràtica i no pas forçada pels esdeveniments posteriors. La resta és literatura.
