L’escenari posterior a les properes eleccions, que en teoria s’han de celebrar el 14 de febrer, revela que els tres partits independentistes amb més opcions d’obtenir representació estan d’acord en una qüestió fonamental: el referèndum de l’1 d’octubre no va ser vàlid per decidir la independència de Catalunya. És igual que ho diguin clarament, com Esquerra Republicana o la CUP, afirmant que cal fer-ne un altre, pactat amb l’Estat, o que s’omplin la boca amb el mandat que en va sortir com fa Junts Per Catalunya mentre eviten parlar d’aixecar la declaració unilateral d’independència i de fer allò que tothom sap que cal fer: una insubmissió institucional sostinguda que comandi una revolta al carrer que generi un problema tan gran que sigui més barat acceptar la independència que combatre-la.
És aquest al punt al que cal arribar per fer la independència. I la unitat que tanta gent reclama als partits hi és, evitant que es produeixi, atiant la por a una reacció d’Espanya que pensaven que funcionaria l’1 d’octubre de 2017, i com que no va passar, la magnifiquen ara per al cas de materialitzar la independència. Però com que la por per ella mateixa no funciona, cal que escenifiquin una resposta a aquesta reacció. Per una banda, una estratègia judicial a Europa que com a molt rescabalarà els represaliats però que de cap manera facilitarà la independència perquè cap país es guia per la justícia de les causes per donar-los o no suport ni cap tribunal es pot imposar a la pràctica a la sobirania dels estats. Per una altra banda, una estratègia d’hegemonia política de la mà de no independentistes que només serveix per perpetuar l’statu quo i mantenir uns càrrecs i uns sous autonòmics cada cop més buits de poder. Perquè, assoleixi el percentatge de vots que assoleixi l’independentisme a les eleccions autonòmiques, la mateixa por a Espanya que ells atien per evitar la via unilateral, aquesta la fa servir de veto per negar-se a fer qualsevol concessió, per molta base democràtica que tingui, i per centralitzar el poder.
De fet, és precisament aquesta por la que va impedir que a un referèndum unilateral com el de l’1O hi hagués més participació, i la que fa que molts ciutadans catalans votin partits no independentistes a les eleccions autonòmiques. Al meu anterior article, parlava dels resultats d’una enquesta Òmnibus del GESOP que va fer amb una mostra de 1.605 catalans aquesta tardor a petició d’un particular per a El Món. Entre els que votarien que no en la celebració d’un nou referèndum unilateral (com el que per cert va proposar el president Quim Torra, també invalidant el de l’1-O), un 41% canviarien al ‘sí’ per diversos motius. I entre els motius més esgrimits hi havia l’enfrontament civil, les represàlies contra les empreses catalanes, la presència policial als col·legis electorals i l’amenaça militar. Entre els que s’abstindrien, aquest percentatge s’elevava fins al 61%.
Això vol dir tres coses. La primera, que Espanya no té cap necessitat de pactar mai un referèndum, perquè sap que el perdria (en variar el vot negatiu o l’abstenció de molta gent) i alhora seguint fomentant la por d’aquesta part de la població representada per aquest 41%-61% d’enquestats manté el conflicte sota control. La segona, derivada de la primera, que mentre s’intenti resoldre la batalla política amb el tauler de joc autonòmic i per tant espanyol, res canviarà: els resultats de les eleccions seguiran essent d’un 50% de representació de partits que no defensen la independència, perquè aquests són vistos com una forma de donar resposta aquestes pors (enfrontament civil, represàlies econòmiques, amenaça militar…). I la tercera, i més important, que el conflicte sí que es pot resoldre de forma unilateral, perquè realment no hi ha més d’un 20% o un 30% de catalans que s’oposen a la independència, no un 50% com sostenen a Esquerra Republicana i com assumeixen sense dir-ho la resta de partits per evitar anar al xoc: hi ha un percentatge molt elevat que hi donarien suport si no es complissin una sèrie d’hipòtesis que tenen i que el 100% de la representació parlamentària sostenen, i d’aquí l’enrocament.
És aquí on, tornant a l’inici, ens hem de preguntar: si concloem que el referèndum de l’1-O és l’únic que es podrà fer per votar la independència (i en cas que es repetís donaria el mateix resultat), perquè és l’única votació on el ‘sí’ i el ‘no’ valen el mateix (a diferència del que defensa ara, per exemple, Esquerra Republicana, quan afirma que cal molt més del 50% d’independentistes per obtenir un mandat d’independència), què passarà si el president o presidenta de la Generalitat declara la independència obeint la declaració del 27 d’octubre de 2017 i crida a les institucions i els ciutadans a defensar-la?
Doncs passarà el mateix que va passar l’1 d’octubre de 2017. Que enviaran la policia i es demostrarà que el nombre de persones que s’oposen a la independència en la mateixa manera que les que la defensen, i que centenars de milers, si no milions, d’aquests que la defensen no permetran que el seu estatus polític el decideixi la violència de l’Estat. L’exerceixi o no. Sigui molta o poca. Perquè fins i tot si treuen els tancs a passejar, si aquests poguessin disparar, ja ho haurien fet fa tres anys, en un dia en què es va constatar que la nació que va fer possible que se celebrés el referèndum malgrat les porres no la controlava ningú (ni tan sols la Generalitat), mentre posaven l’Estat en perill com mai ho havia estat en 40 anys. No hi havia oportunitat més justificada per enviar l’exèrcit contra Catalunya. I no ho van fer. Perquè no només en pagarien un preu massa elevat, sinó que li farien pagar també a tot el nostre entorn.
El que farà possible la independència, doncs, i això pot passar avui, demà, en un mes, o mai, és que no permetem que els líders polítics independentistes trafiquin amb aquesta por que al final del camí sempre hi ha un espanyol amenaçant amb violència i facin il·lusionisme amb qualsevol via que suposadament ho pot evitar. Quan superem aquest farol, hi haurà un efecte dòmino i tot caurà pel seu propi pes. Com ho han fet tots els pobles que han assolit la seva llibertat.
38 
35 
