No, no va de democràcia, va de sobirania

"Un moviment polític independentista honest, sigui del caire que sigui, ha de partir per explicar clarament que la independència només s'assoleix prenent la sobirania"

Un dels mantres del processisme és que la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya va de democràcia. Aquest argument, intrínsecament, implica que Espanya no és una democràcia, i que si ho fos, permetria un referèndum d’autodeterminació. Tots ho hem dit algun cop, i no només els independentistes. Allò de le llaman democracia y no lo es. Però aquest argument no només no és del tot cert sinó que ens va a la contra. 

La mesura dels estàndards democràtics d’un país no parteix d’un consens. Fins i tot el tan lloat índex de The Economist genera controvèrsies per la seva metodologia. I encara menys hi ha consens en què un país sigui menys democràtic per no respectar el dret d’autodeterminació, com no n’hi ha en què ho sigui per no combatre la pobresa amb prou contundència, tenir un sistema educatiu que no vetlla prou per la igualtat d’oportunitats o no treballar prou per la partitat entre homes i dones.

En aquest sentit, estem donant la raó a Espanya que la resolució del conflicte polític no va de democràcia, perquè aquest Estat figura a tots els índexs com una democràcia plena, encara que de vegades basculi cap a una democràcia defectuosa com també n’és considerada els Estats Units, amb una defensa de les llibertats en molts aspectes molt superior a la nostra, o França, o Japó, o Bèlgica. I si Espanya és una democràcia plena, i fins i tot millora els seus indicadors, com ens volen fer creure que pot passar els que volen reformar Espanya (començant per Esquerra, Junts Per Catalunya i la CUP, amb batalles tan absurdes com la de derrocar la monarquia), aleshores no tindria sentit reclamar el dret d’autodeterminació

En la part contrària, si Espanya es desestabilitza fins el punt d’esdevenir una dictadura, cosa per la qual caldria molt recorregut, ho tindríem més fàcil per a l’alliberament del país. L’argument cau només de pensar en quina mesura qualsevol sistema polític anterior pel qual ha passat Espanya ens ha acostat a la independència més que ara, començant pel franquisme. I a diferencia del que sostenen els que parlen de la repressió espanyola com si estiguéssim al franquisme, és precisament els nivells de benestar i de llibertat que gaudim avui, malgrat les agressions d’Espanya, el que, per una banda, fa que el cost d’imposar-s’hi sigui més baix que aleshores, i per una altra, que el cost dels que ens volen reprimir de forma més brutal sigui més elevat que aleshores.

L’autodeterminació de Catalunya va de sobirania. Sobirania, per començar, per decidir votar la independència de forma democràtica, independentment de la posició d’Espanya. Perquè recordem que la majoria de països no han esdevingut independents mitjançant un referèndum, sinó després de guanyar una guerra. I això ho saben molts ciutadans. L’Òmnibus d’aquesta tardor feta pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinio Pública (GESOP), va aportar una dada interessant que no havia aparegut mai als mitjans de comunicació: un 41% dels enquestats, canviaria el seu vot negatiu a la independència per un vot positiu per una o més raons. Els que s’hi abstindrien, en un percentatge major variarien el seu vot a un sí: més d’un 65%. 

Això ens indica, a banda què Espanya mai acceptarà un referèndum pactat, perquè sap que el perdrà, que aquestes persones atribueixen a Espanya la sobirania de decidir sobre aquesta matèria, ja que els motius més esgrimits entre els que canviarien el no pel sí són que el referèndum fos acordat amb Espanya, un 22% dels enquestats, seguit perquè votessin tots els espanyols (gairebé un 20%). Això, entre els que s’hi abstindrien, les raons de més pes per passar-se al vot afirmatiu serien que no hi hagués una sortida de la UE (un 34%), que no hi hagués represàlies econòmiques contra les empreses catalanes (un 40%) i que realment es portés a terme la independència arran del resultat (un 22%).

Un moviment polític independentista honest, sigui del caire que sigui, ha de partir per explicar clarament que la independència només s’assoleix prenent la sobirania. Un cop fet l’únic referèndum que permetrà votar mai la independència, que es el de l’1 d’octubre de 2017, on es va ser independent per decidir democràticament que Catalunya havia de ser un Estat independent, s’obren les presons, és donen les ordres pertinents als mossos d’esquadra, que per decidir a qui obeir primer han de veure un xoc real de sobiranies i veure qui té més opcions de guanyar, controlant les infraestructures de forma sostinguda com es va veure que es podia fer amb els simulacre de l’aeroport de l’octubre de 2019.

I sobre tot, explicant clarament a la gent que ni tan sols una independència acordada garanteix que el conflicte amb Espanya acabi, perquè com hem vist històricament, i ho veiem ara, per exemple, amb Gibraltar, el llenguatge que ha mantingut amb Catalunya ha estat sempre el de la confrontació. Però la independència permet mantenir el conflicte en uns nivells per sota de la confrontació directa gràcies a la protecció de la seva sobirania (sense FAES, sense la policia o la Guàrdia Civil al territori, sense una judicatura fent d’exèrcit…), que li requereix el seu entorn per a la seva supervivència.

Comentaris

    Ricard 06/01/2021 4:57 pm
    Bona argumentació. Llàstima que al llacisme no se'l convenç amb raons, ni de fet amb res. La cosa és molt simple: si parlen de democràcia en comptes d'independència és per evitar parlar d'independència perquè no la volen. Volen superioritat moral i victimisme dins d'Espanya. Per això tornaran a votar els de sempre. Punt final.

Nou comentari