La lluita nacional i els conceptes ideològics

"És un greu error deixar que determinades forces polítiques que no són fidels a les reivindicacions de la nació oprimida (...) s'apropien del concepte d'esquerres"

Mentre escric aquestes línies els mitjans de comunicació parlen del principi d’acord entre ERC i Junts per Catalunya per a formar govern, i, a la RTV valenciana, À punt, entrevisten l’Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (La Safor) i candidat a la secretaria general del Bloc Nacionalista Valencià, integrat en la coalició Compromís, que forma part del govern tripartit de la Generalitat Valenciana. En el rerefons dels debats que suscita la situació al País Valencià i Catalunya sol haver-hi una sèrie de confusions terminològiques que no ajuden gaire a clarificar els matisos o les diferències polítiques i sobretot ideològiques en les dues realitats.

Pel que fa al cas català, durant les darreres setmanes s’ha jugat molt a anteposar una possibilitat de govern d’esquerres a un altre de netament independentista. La pregunta que immediatament ens plantegem és si un govern netament independentista no pot ser d’esquerres. I si no ho pot per designi diví o només pels interessos espanyolistes?

Pel que fa a la qüestió valenciana i més concretament en relació al congrés del Bloc Nacionalista Valencià, la direcció actual el planteja amb l’objectiu de fer un cert escorament cap a l’esquerra d’àmbit estatal mentre renuncia al nom i a parts històricament constitutives del programa nacionalista. Per la seua banda, la candidatura de l’Àlex Ruiz planteja clarament mantenir el programa nacionalista i implementar-lo des d’una pràctica d’esquerres.

En la meua opinió oposar de manera mecànica nacionalisme/sobiranisme/independentisme a polítiques d’esquerres no té massa sentit a no ser que es faça des dels marcs mentals i conceptuals espanyols. De fet, quan es fa referència a Euskal Herria o a Galícia, aquests marcs mentals trontollen claríssimament per la llarga experiència de les esquerres independentistes basca i gallega, que han estat capaces de generar un discurs propi tan potent que fins i tot els mitjans espanyols han hagut d’acceptar-lo. En totes dues nacions l’esquerra i el sobiranisme estan representades molt majoritàriament per una mateixa força política, EH Bildu i el Bloque Nacionalista Gallego respectivament. Això no impedeix que hi haja un partit de dreta com el PNB que es reclama nacionalista o que el mateix PP gallec es considere galleguista. Com se sol dir, pels seus actes els coneixereu.

A Catalunya han estat els mitjans de comunicació fidels a l’oligarquia espanyola els qui més han treballat per a fer possible un acord entre ERC i el PSC utilitzant de comodí interessat En Comú Podem i deixant-ne fora la resta de les forces independentistes. El treball de propaganda ideològica dels mitjans consisteix habitualment a acostar el màxim possible la realitat política al seu marc de referència polític i de model econòmic. D’altra banda i des del punt de vista general de la població hi ha una acceptació creixent sobre que el binomi independència/esquerres són dues cares de la mateixa política. Això es reflecteix clarament en els diferents processos electorals que hi ha hagut a Catalunya als darrers anys: malgrat dificultats de tota mena, el vot va escorant-se elecció rere elecció cap a les candidatures més d’esquerra i més independentistes. No és una qüestió mecànica ni puc entrar ara i ací a dilucidar el grau d’esquerranisme i independentisme de cada formació, però sí que és molt evident la tendència general en aquest sentit. Podríem dir que això representa el creixent desvetllament cognitiu per part de la població: cada vegada es pensa menys en clau espanyola i des dels marcs ideològics de la dreta i més en la independència com a horitzó des del qual poder resoldre els problemes socials, econòmics, mediambientals, etc. 

Com a exemple podem dir que a Catalunya, amb un partit al govern que hom situa habitualment a la dreta o centredreta, s’han aprovat lleis molt més a l’esquerra (o si ho preferiu, amb molt més contingut social) que el que ha fet fins ara l’actual govern espanyol, auto qualificat com el govern més progressista de la història (canvi climàtic, igualtat efectiva homes i dones, emergència de l’habitatge…) però totes eixes lleis han estat tombades pel Tribunal Constitucional espanyol.

Esquerra i dreta són conceptes històrics que identifiquem amb la lluita de classes, o, dit d’una altra manera, que expressen políticament la confrontació d’interessos entre la majoria treballadora i la minoria que controla el poder. Però eixa lluita o confrontació d’interessos no és idèntica a tot arreu. No es manifesta d’igual manera en un estat nació homogeni com poden ser Noruega o Cuba, que en un estat nació imperialista com és Espanya, o una nació que pertany a un estat que et domina políticament i t’espolia econòmicament i socialment, com és el cas de Catalunya o el País Valencià.

En un país sotmés, que forma part d’un estat que el domina i espolia, la lluita de classes s’expressa també com a una forma de lluita nacional. Com diu Ferran Lupescu al llibre Les paraules de la nació: “En tota nació oprimida, la dialèctica entre opressió nacional i alliberament nacional és l’expressió totalitzadora de la lluita de classes i travessa totes les esferes de la realitat social, de manera conscient o insidiosa”. Simplificant podríem dir que el nacionalisme/sobiranisme/independentisme, si respon als interessos de la majoria social, és, intrínsecament, d’esquerres. Malgrat que no en siga totalment conscient.

Una altra qüestió és que les persones s’identifiquen o no amb l’etiqueta d’esquerres. Això pot obeir a moltes raons, algunes de les quals ben lògiques: que l’estatus social responga més als interessos de la minoria burgesa o oligàrquica; que hom aspire a un ascens social; per raons ideològiques enteses com a falsa consciència dominant (per exemple, que s’assumisca el marc mental del capital sent membre de la classe treballadora); o també pel desprestigi dels partits que s’autoanomenen d’esquerres, un desprestigi sobrevingut sobretot per no haver portat a terme els programes de govern amb els quals van ser elegits. També passa que hi ha persones que tot i assumir conscientment la política d’alliberament nacional, no es troben còmodes amb la denominació d’esquerres. En aquest cas, i per tal de pal·liar aquesta incomoditat, podem recórrer a expressions alternatives com ‘programa progressista’, ‘sobiranisme de polítiques a favor de la majoria social’, ‘nacionalisme de drets socials’, ‘independentisme per posar la política i l’economia al servei de la majoria social’ i un llarg etcètera.

Com a conclusió i arribats a aquest punt crec que és un greu error deixar que determinades forces polítiques que no són fidels a les reivindicacions de la nació oprimida i per tant tampoc als interessos de la majoria social, s’apropien del concepte d’esquerres. De fet, en apropiar-se’l i alhora deixar de costat la dialèctica entre opressió nacional i alliberament nacional, cauen en una contradicció perquè estan renunciant implícitament a la forma d’expressar-se la lluita o confrontació de classes en un país dominat i espoliat com és el nostre. Fet i fet, amb més nacionalisme/sobiranisme/independentisme, més esquerranisme.

Comentaris

    Narcís 21/05/2021 6:32 pm
    Sento no ser d' acord .. desitjar la llibertat de ta nació oprimida/ reprimida no hi té res a veure-hi que sí ta consciència, més, ton deure, si verament hom estima la natura, la humanitat, començant per la pròpia, tot plegat, sa identitat, amb tot allò que implica ( atès que si no a si mateix i a ca pròpia, com un home pot defensar-se de res ni de ningú ! ) ! PD : mai per mai pot ser un nacional còmplice de crim de lesa humanitat !
    Donec Perficiam 19/05/2021 2:37 pm
    Suposo que per aixó darrerament ERC (que no para de fer el ridicul amb el tema independència) ha fet una pujada de vots espectaculars....cosa que no he entés mai.... A hores d'ara semblen més independentistes de veritat (o s'hi han tornat) els de JxC que els xixarel-los d'ERC, que porten dient que són indepes des que jo tenia 15 anys... El Procés ho ha capgirat tot (per sort) i ens mostra dia rere dia, la veritable cara de tothom....sobre tot la de Caspaña (esperpèntica per cert).
    Anònim 19/05/2021 12:52 pm
    Conec ximplets que dien "jo amb els de la CUP no hi vull res perquè són comunistes" i d'altres " JUNTS no els votaré mai perquè són de dreta", és clar, acaben votant ER
    Som el 90.18 % (el 1-O de 2.266498 votants, 2.044.038 vam votar SÍ a la independència) 19/05/2021 11:55 am
    Per tenir un país de dretes, d'esquerra, lliberal, d'economia planificada, socialdemòcrata, verd, groc, quadriculat, pigallat, etc. primer cal tenir un país. Dit això, ERC és un partit republicà espanyol i tot el que té d'esquerres és pura xerrameca.
    Ricard 19/05/2021 9:06 am
    Ni esquerra ni dreta. Primer Catalunya, que es l'única garantia per al progrés i la justícia.
    Luisnomeacuerdo 19/05/2021 1:15 am
    Vaya vaya que buenos somos los españoles fascistas independentistas de la comunidad catalana y valenciana y que malos son los españoles del resto del reino, este payo echa u tufo supremacista y excluyente que huele peor que el.

Nou comentari