La llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes.
De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.
Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva.
Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari.
Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC.
És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius.
En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i ens han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla.
I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada?
Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses.
No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat.
La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament.
Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques.
